Ningú s’hauria pogut imaginar fa vint anys, quan va aparèixer A todo gas, que aquesta humil producció d’acció protagonitzada per bojos del volant –les curses de cotxes eren el seu punt fort– esdevindria una de les franquícies més reeixides i paradigmàtiques del Hollywood del segle XXI. Fast & Furious s’identifica essencialment amb un cinema popular poc exigent qualitativament, però amb una càrrega adrenalínica suficient per enganxar una audiència majoritària i generar les seves pròpies llegendes (el desaparegut Paul Walker). I ara ens arriba el seu nou lliurament oficial. La incombustible parella formada pel Dom Toretto i la Letty Malden, amb la companyia del seu fill Brian, per seguir una existència pacífica. Però els fantasmes del passat tornen a colpejar novament i es veuen obligats finalment a aplegar el vell equip per tal d’enfrontar-se a una amenaça mundial, personificada en el germà desaparegut de Dom, Jakob. Fast & Furious 9 s’imposa, com les darreres mostres de sagues que s’han convertit en un veritable fenomen sociològic –Star Wars seria el seu exemple més clar–, com un producte destinat bàsicament al consum de la seva legió d’incondicionals.
Som davant, doncs, d’un llargmetratge que no ofereix cap sorpresa mínimament rellevant respecte als títols anteriors, i que insisteix sense complexos en el vessant explotat en els últims anys. I així, Justin Lin –un modest artesà que ja filmà quatre cintes de Fast & Furious– pilota novament un tràiler sorollós i vertiginós que adopta sense dissimular la fórmula d’altres franquícies molt conegudes (James Bond i Misión: Imposible). El film ens capbussa en una intriga cosmopolita en què un guió absolutament insensat i incoherent només és l’excusa dramàtica perquè pugem a unes muntanyes russes tan frenètiques i accelerades com desmesurades. Més és menys.
