És poc freqüent que en una sola persona conflueixin moltes habilitats, però Roser Rojas Simats, especialment coneguda com a mestra, és una dona de teatre, il·lustradora, contacontes, li agrada practicar esport i furgar en episodis històrics. Més enllà de les escoles i institut on ha exercit professionalment, és una de les ànimes d’Embarrats, una de les festes amb més projecció de Sant Joan de Vilatorrada i que dona a conèixer el seu passat industrial.

El desembre passat van presentar el darrer llibre que vostè ha il·lustrat i que rep el nom d’«Un tronc generós», vinculat amb la tradició del tió. Just aquells dies algú havia obert el debat que al tió no se l’havia de picar.

El problema és que darrerament ha anat canviant l’estètica i el concepte del tió. Ha passat de ser un tronc màgic, buit per dins, sense cara ni ulls, un element de la natura, a una imatge molt tendra i infantilitzada. La tradició és que el tió apareix a les cases pels volts de la Puríssima i se l’ha d’alimentar i mantenir calentó perquè, a la nit de Nadal, tot picant i cantant una tonada, ens cagui els torrons i les llaminadures.

Una mestra com vostè tan implicada, què pensa quan la llengua i l’escola es converteixen en el focus del debat polític?

L’escola sempre ha estat centre d’atenció política perquè el que s’hi fa és molt significatiu per a la societat. Segons com s’eduquen les criatures i quina llengua es fa servir, els adults poden ser d’una manera o d’una altra. D’ensenyament, com de medicina, tothom sembla entendre-hi, perquè tothom es veu amb cor de dir què i com s’han de fer les coses. També s’atorga a l’escola funcions de gairebé tot... i s’han d’entomar sense els recursos corresponents. L’escola sempre s’ha volgut manipular i això no és nou. Durant la República, l’escola va tenir un prestigi que el franquisme va aniquilar. Els anys 70, quan hi va haver una escletxa democràtica, els mestres vam anar recuperant aquell esperit de renovació. Per a mi va ser una descoberta molt estimulant.

Ha viscut problemes derivats de l’ús de la llengua?

Quan vaig començar a l’escola pública, ‘Escuelas Nacionales’, era inqüestionablement tot en castellà. Hi havia escoles privades de renovació pedagògica que ja ensenyaven en català. Les primeres persones que van fer classes de català a la pública les havia format Òmnium Cultural. Més endavant, fruit d’un intens debat, es va optar per la immersió lingüística, i no pas pel bilingüisme o la separació dels alumnes per llengües. Amb els alumnes no hi va haver problemes, però sí amb alguns pares i mestres. Actualment sembla que descobrim que hi ha professors, sobretot d’institut, que prioritzen el castellà, i ja fa molt temps que hi ha aquesta queixa, com el fet que es canvïi de llengua quan un alumne fa una pregunta en castellà. No ho he entès mai. A Sant Joan, l’idioma dominant de l’alumnat era el castellà. Moltes famílies ho van entendre així i ho van valorar.

L’escola dels seus somnis...

Quan es va obrir l’escola Collbaix, petita i d’una línia, amb Florenci Codina i altres mestres, vam voler-hi anar per fer realitat una escola familiar, on tots ens coneguéssim, on predominés el diàleg, el raonament, els aprenentatges significatius, la convivència, l’arrelament al poble i al país... La nostra utopia era una escola estimulant, que ensenyés a pensar, a tenir criteri, que respectés la singularitat de cadascú. I també on els mestres i les mestres aprenguéssim d’aquest repte d’acompanyar l’alumnat en les seves inquietuds.

Sempre ha semblat que la de mestra és una professió amb un alt component vocacional.

Hi ha de tot. Jo, inicialment, volia fer Belles Arts, però era molt jove i havia d’anar a Barcelona. A casa em van aconsellar fer una carrera de tres anys a Manresa i que, més endavant, ja faria nous estudis. Entre Magisteri i Infermeria, vaig escollir Magisteri. Era el període de la transició política, passaven moltes coses i era apassionant. Vaig tenir la sort de conèixer molta gent interessant en el món dels mestres, de qui vaig aprendre molt, i em vaig convertir en una mestra vocacional. En acabar el curs, anàvem a l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat, que era molt més que cursos de pedagogia. Va ser una època molt estimulant ja que et carregaves d’idees i de motivació per començar el nou curs. La segona carrera ja no va ser Belles Arts, sinó Geografia i Història en horari nocturn. A la gent vocacional, ara, els ho posen difícil. Les bones intencions i la il·lusió dels mestres ensopeguen amb la burocràcia, han de passar moltes hores davant l’ordinador omplint formularis que no es llegeix ningú. Els mestres volem estar amb l’alumnat, no fer gestió burocràtica.

El bullying és un problema inherent a l’escola?

És un tema molt complicat, preocupant i delicat. Sempre n’hi ha hagut, d’una manera o altra. Hi ha gent que té problemes i és cruel. No sé per què, però la canalla és cruel. Ara hi ha moltes més formes de fer bullying, dins i fora de l’escola

Vostè i altres mestres vau fer pedagogia els anys 80 a través d’un suplement d’aquest diari. Amb el canvi de mil·lenni, un grup vau formar Lacenet, per ensenyar a través de les noves tecnologies.

Els mestres, igual que altres professions, hem de ser els primers d’adaptar-nos, d’aprendre. Tot i que costi molt, sempre hem d’estar al dia. La tecnologia, i el mòbil també, pot ser font d’aprenentatge. L’únic que cal és saber utilitzar el mòbil o el portàtil a l’aula.

Memorística o experimentació?

Totes dues coses són importants. Si hi ha motivació i el que s’aprèn té significat, la memorització vindrà sola.

Com a il·lustradora crida l’atenció la seva dèria pels gats.

A casa eren forners, i amb farina al magatzem, els gats eren uns grans aliats. Formaven part de la família He jugat molt amb ells i m’hi entenc molt bé. Són autònoms i gens mesells...

l·lustra i també és contacontes.

De petita m’agradava que m’expliquessin contes, llegia els Patufets de la mare, d’abans de la guerra. Sempre m’he imaginat històries dibuixant-les. Vaig començar a explicar-ne a partir de la iniciativa d’Òmnium «L’hora del conte». Els explicava amb les làmines que havia dibuixat. Per a mi, dibuixar sempre ha estat una cosa natural, com per a d’altres ho és cantar o parlar.

També s’ha vinculat a iniciatives de memòria històrica.

La història sempre m’ha agradat i he participat en aquests temes sempre que he pogut. A Sant Joan, concretament, vaig participar en una iniciativa de Jordi Pesarrodona, les Audiències Memorials, que va voler ser un diàleg relacionat amb fets de la guerra civil, entre famílies vinculades a ideologies diferents. A mi la història sempre m’ha apassionat, i a les llars no era habitual parlar del passat, i aquest silenci, de vegades, ha fet molt mal.

Una iniciativa de caràcter social en la qual està molt implicada és Embarrats, una festa que promociona Sant Joan de Vilatorrada.

També es va promoure amb Jordi Pesarrodona com a regidor de Cultura, per conèixer més el nostre poble, Sant Joan. És un municipi fet per immigrants, els primers vinguts de Fals, Rajadell, Fonollosa... Després, de la resta de Catalunya i Espanya. Als alumnes de l’institut sempre els explico aquesta evolució demogràfica i industrial del poble. Ara continuen els fluxos migratoris amb persones de molts països d’arreu del món. Rebutjar la immigració seria rebutjar el que van fer els nostres avantpassats. Embarrats vol explicar el poble a la gent del poble i als visitants. Fa cent anys hi havia 1.400 habitants i ara en som 11.000, i cal conèixer el paper de les fàbriques, Burés, Borràs i Gallifa. El conjunt d’Embarrats és un muntatge de gran envergadura, diferent cada any. S’hi crea màgia perquè hi ha una gran implicació de persones i d’entitats. Cada any fem un guió partint d’algun fet social o històric com a fil conductor. Estic enamorada d’Embarrats i suposo que se’m nota.

L’han volguda incorporar en llocs rellevants d’alguna llista de les municipals?

Sí, però no ho accepto perquè soc molt conscient que no serveixo per a la política.

ELS 4 CANTONS

Tothom té el que es mereix?

No.

Millor qualitat i pitjor defecte.

Creativitat, com a positiu, i no oblido (sí que perdono) com a negatiu.

Quina part del seu cos li agrada més?

En principi ho porto tot bé.

Quant és un bon sou?

Uns 2.000 euros.

Quin llibre li hauria agradat escriure?

Alguna novel·la històrica.

Una obra d’art.

Canvio segons l’estat d’ànim.

En què és experta?

Absolutament en res.

Déu existeix?

No hi crec.

Què s’hauria d’inventar?

Alguna cosa que ens fes més empàtics.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

Mary Cassatt, pintora i feminista.

Un mite eròtic.

Jonas Kaufmann, cantant d’òpera.

Acabi la frase. La vida és...

Un repte diari.

La gent, de natural, és bona, dolenta o regular?

Hi ha més gent bona.

Tres ingredients d’un paradís.

Casa meva, llibres i eines per dibuixar.

Un lema per a la seva vida.

L’important és l’actitud.