Parlar planer

S’escauria absolutament batejar-lo com a «acord de claredat». Malauradament, a aquesta denominació ja hi va recórrer el president Pere Aragonès, el setembre passat, quan va plantejar un model d’entesa amb l’Estat per celebrar un referèndum a Catalunya, una idea que s’inspira en la llei de claredat refrendària que es va aprovar al Canadà l’any 2000. D’aquella no n’hem sabut res més, però diguem que la denominació està patentada. Per tant, fem-li un petit retoc, i potser encara el posarem més a mida. El podríem anomenar «acord de parlar clar». Objectiu que, a priori, hauria de formar part de la normalitat (per tant, no hauria ni tan sols de ser un objectiu), però que vista la realitat acaba convertint-se en tota una fita, una quimera. Fins aquí, potser s’han perdut. Ara soc jo el que no parla clar, ja ho veig. L’acord al qual em vull referir és el que va adoptar l’Ajuntament de Manresa en el darrer ple municipal, del qual aquest diari se’n feia ressò en l’edició de dilluns, i que, literalment, compromet el consistori a «realitzar les comunicacions amb la ciutadania amb un llenguatge planer i plenament comprensible, sense tecnicismes». Llàstima que tot seguit hi inclou un afegitó que pot convertir tot plegat en un brindis al sol: «sempre que sigui possible». Un afegitó en el que, tal com exposava el redactor de la notícia, hi poden cabre tant l’argument que no es disposa del personal per traduir les comunicacions del llenguatge burocràtic al català estàndard com la impossibilitat de fer-ho per la pèrdua de precisió de termes tècnics imprescindibles. Diguem, però, que ja hi ha un pas endavant, el més important per poder fer el següent. Admetre que no es parla clar. Que el llenguatge administratiu (com el jurídic) transita per uns textos enrevessats, barrocs, distants, allunyats de tot dialecte de peu pla, quan en realitat, per la seva pròpia funció, haurien de ser fàcilment descodificables per qualsevol ciutadà. Cert, la necessitat de ser precisos obliga a utilitzar alguns termes tècnics que, com a tal, queden a l’abast dels entesos. Però és que, en la majoria d’ocasions, els textos oficials semblen (?) redactats expressament perquè ningú no els entengui. Per generar una mena d’empanada mental (ara jo tibo de col·loquialisme) que acabi per desmoralitzar el ciutadà, fer-lo creure que és un inútil i optar per un «ja s’ho faran». I el més greu és que el llenguatge administratiu va calant en esferes inferiors, on cada cop més s’implementa, es creen sinergies i es fan fulls de ruta. Quan el més fàcil hauria de ser parlar clar.

Subscriu-te per seguir llegint