Ei, Macarena

En una democràcia liberal la llibertat d’expressió no ha de tenir més límits que els que marca el codi penal. Donar preferència a la llibertat d’informació i d’opinió (inclòs l’humor) per sobre de les sensibilitats particulars enforteix les democràcies; donar preferència a quelcom tan subjectiu com les sensibilitats seria donar carta blanca a que prevalguin les sensacions dels que tenen mitjans per defensar-les, ja sigui amb recursos econòmics o amb capacitat d’intimidació. Per tant, el dret a que no t’ofenguin no ha d’existir. I el dret a ofendre ha d’estar justificat. L’ofensa ha de ser acceptada quan és un dany col·lateral de l’expressió lliure, però no crec que tingui sentit burxar expressament en aspectes essencials (remarco: essencials) de les creences dels altres només per fer un acudit o per afirmar el dret a fer-lo. O sigui que, per exemple, ha de ser possible dibuixar Mahoma en un llibre d’història, però no crec que sigui bona idea fer-ho en un acudit o per afirmar la llibertat d’un humorista. No cal. I a més: l’humor que busca escandalitzar no acostuma a fer gràcia. I si no fa gràcia, quin interès té? Naturalment, de vegades la línia entre una cosa i l’altra és molt fina. Però la majoria de vegades és molt clara. Per exemple: el gag sobre la Macarena de TV3 no és un dibuix de Mahoma. Fingir-ho, és comèdia.