Plou? Maleïts polítics!

La nostra vida està condicionada per les decisions individuals que anem prenent i, també, per les decisions col·lectives dels nostres representats polítics escollits democràticament en ajuntaments, consells comarcals, diputacions i governs de la Generalitat, l’Estat i la Unió Europea. La suma d’aquestes decisions durant anys i anys ens ha portat a una situació que, tot i ser molt millorable tant en equitat com en sostenibilitat, ens permet gaudir d’uns bons nivells de llibertat, convivència i benestar.

Igual que no valorem la nostra salut fins que emmalaltim, sembla que estem condemnats a no valorar el que hem aconseguit col·lectivament fins que, ben aviat, arribarà el moment que ho perdrem tot a causa de la provada insostenibilitat del nostre sistema econòmic o, potser abans, si es produeix una greu pandèmia, una guerra...

Mentrestant, en comptes de buscar la solució als nostres problemes en la política, ens dediquem a culpabilitzar de tot als polítics. No es tracta de despolitització, de manca d’interès pels afers col·lectius, sinó d’una actitud contrària a la política i als polítics: l’antipolítica, que es respira arreu i que és molt perillosa per la democràcia.

De la mateixa manera que el racisme, el masclisme, l’edatisme... són fruit de generalitzacions, que despersonalitzen els membres dels diferents col·lectius, als que s’associa injustament estereotips negatius, en el cas dels polítics es produeix la mateixa despersonalització quan es diu: «tots són iguals», i també se’ls associa a un conjunt d’estereotips negatius, quan se’ls culpa de ser inútils, innecessaris, cars, amb poca formació, corruptes...

És a dir, per una banda, als polítics se’ls considera innecessaris, però, per l’altra, des de posicions maximalistes, se’ls exigeix que aconsegueixin impossibles per ara mateix, mentre no es para de culpar-los de tot el que funciona malament, tant als que governen (Piove, porco governo), com als de l’oposició.

L’antipolítica està molt present en una opinió pública que respon més a les emocions que a propostes racionals, que no aprofundeix en les complexitats de la realitat, sinó que la simplifica movent-se per relats forjats a base d’imatges i frases curtes, i que és permeable a les boles i a les campanyes desestabilitzadores, contràries a la democràcia. Una antipolítica que és accentuada per uns mitjans de comunicació, que no parlen mai de la feina continua i silenciosa dels milers de persones que fan política, perquè no és notícia, mentre es fan ressò contínuament del politiqueig, de les desqualificacions que s’intercanvien alguns dirigents, i de la corrupció que afecta una minoria de casos.

I ara correm-hi tots. El 23 de juliol esperem barrar el pas a l’extrema dreta, donant suport als partits d’esquerra, però no n’hi haurà prou, perquè si no som capaços d’arraconar la maleïda antipolítica, estarem obrint les portes al totalitarisme, que també és una manera de fer política, però en la qual no triarem els nostres representants ni podrem controlar les seves decisions, perquè, a força de queixar-nos i de culpabilitzar de tot als representants escollits democràticament, haurem perdut la llibertat i els nostres drets polítics.