Terratrèmol, construcció

La zona de l’Atles, al Marroc, és de les més belles del país. El terratrèmol de la setmana passada va devastar molts pobles de la zona. Aquestes xifres provisionals de més de 2.000 morts quan encara no havien passat 24 hores de la tragèdia són l’indicador de la magnitud de la tragèdia. Ho és també, la descripció que ens fan arribar els habitants de la zona, supervivents i les persones que hi arriben en funcions humanitàries o periodístiques. Si alguna vegada hi havíeu estat recordareu aquells pobles de construccions humils, amb carrers encara amb molts dèficits urbanístics si ho comparem amb els pobles i ciutats de casa nostra. Poblets, més aviat, no massa grans, que és cert que vivien pobrament, amb pocs recursos, però amb altres riqueses interiors que l’atrafegat dia a dia de la societat del primer món ha perdut.

M’estimo més recordar l’estada de fa uns anys, el fred d’aquella nit d’agost, l’humil hotel on vam dormir al costat d’un llac, els guies que acompanyaven els caminants cap a la popular serralada, la petita botiga que vam visitar l’endemà, i aquells mocadors i robes de colors únics, i les cares dels que seien a la vora de casa, amb la cara seca, amb el cos sec.

Aquelles cases, potser aquelles botigues que vaig visitar, i fins i tot l’hotelet que s’havien construït amb molt d’esforç els seus propietaris, potser tot avui és poc més que un munt de runa, que en la distància espero que encara escolti algun gemec d’esperança.

Aquells pobles tenien, i mai la frase hi és tan apropiada, peus de fang. Els terratrèmols hi són habituals (o hi sovintegen) i, com a molts llocs pobres, cal una nova arquitectura amb més valor i coneixement.