Rectificar fa tanta mandra...

Va deixar dit el poeta anglès Alexander Pope (1688-1744) que «equivocar-se és humà, perdonar és diví i rectificar és de savis». Deixem la divinitat a banda i admetem que no som infal·libles. Rectificar un error implica ser conscients d’haver-lo comès. La necessària comprensió i acceptació de l’error és un acte de saviesa: d’aquí la dita.

A què treu cap aquesta filosofada barata un diumenge al matí? Doncs ve a tomb del parc Pintor Vila Closes, més conegut com el «parc de les gàbies», nom que oblidarem quan es completi la retirada de les criticades estructures metàl·liques. Instal·lar-les va ser fruit d’un error i s’ha trigat quasi una dècada i mitja a rectificar-lo.

Equivocar-se és humà: els tècnics de l’Ajuntament pensaven que unes estructures verticals reixades serien ràpidament envaïdes per plantes enfiladisses, creant uns acollidors murs vegetals per delimitar espais i proporcionar fresca i verdor. Però les plantes no s’hi van enfilar com s’esperava i com es mostrava als dibuixos acolorits que es van ensenyar als veïns. Fos per la terra, per la cura, pel clima del barri, per les espècies triades, per la textura del reixat, fos pel que fos, no va passar el que es preveia.

Un cop que el problema va ser evident, s’hi hauria d’haver actuat de seguida, perquè les estructures sense plantes eren només gàbies lletges. Hauria estat de savis treure de seguida tot aquell ferro i fer una endreça del solar, provisional però digna, mentre s’estudiava un altre projecte. En lloc d’això es va elaborar un pla per fases i avui, al cap de catorze anys, una part encara és allà, esperant el final de les operacions.

Tots ens equivoquem i a molts ens costa rectificar, però ser-ne conscients és el primer pas per gestionar-ho. Organitzacions com els ajuntaments haurien de tenir un departament especialitzat en detectar errors i urgir-ne la rectificació. Uns vigilants independents, implacables i blindats, amb l’encàrrec de trencar les males inèrcies. Hi guanyaríem tots: l’Ajuntament i els ciutadans.