Postals i exili

La música i la paraula són arts que ens demanen temps. Necessitem una estona per gaudir-les. Sense pressa. Tenen un principi i un final. Comencen i acaben: com la vida. Els dibuixos de sorra, en canvi, ocupen espai. Són com els quadres o les escultures: un cop acabats te’ls pots estar contemplant tanta estona com vulguis, tanta com et vingui de gust, tanta com cadascú necessiti perquè sempre són allà i sempre hi seran. Si és que algú no decideix esborrar-los, és clar. I esborrar és el que pretén el maleït Alzheimer. Prendre’ns els records, els rostres de les persones, les vivències compartides. Però cada 21 de setembre –Dia Mundial de l’Alzheimer– ens conjurem, any rere any, amb persistència, tenacitat i tossuderia perquè l’Alz, com n’hi diu el Pep, més tard o més d’hora acabi perdent la partida. Perquè ell és tossut però nosaltres encara més. I és per això que, des de l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer i Altres Demències del Bages, Berguedà i Solsonès no ens cansem de plantar-li cara. De treballar perquè tots plegats aprenguem a mirar la mare, el marit, la sogra o l’avi amb uns altres ulls. A vegades els tenim plorosos, els ulls, perquè l’Alz és fort i valent; però mal que li pesi hem après també que darrere la seva urpa hi pot haver –de fet, hi ha– moments plens de tendresa i grandesa. El testimoni de l’escriptor austríac Arno Geiger, en el El vell rei a l’exili n’és un bon exemple. Els comparteixo la sinopsi de l’editorial Proa per si s’animen a llegir-lo. «L’August ha viscut sempre al mateix poblet austríac de províncies. És un home taciturn, pràcticament un desconegut per als seus fills. Des que té Alzheimer, se sent desplaçat i a tothora demana de tornar a casa. ‘Vull tornar a casa’, reclama insistent, com un vell rei a l’exili. ‘Ja hi ets’, li repeteix l’Arno, el seu fill escriptor. Aquesta és la història de com es teixeix un nou vincle paternofilial a partir d’una malaltia molt exigent. Des del desconcert inicial i les injustes acusacions al pare fins a l’ingrés en una residència. Però l’Arno no oblida el millor que pot aportar la demència: la tendresa que inspira qui et necessita i la grandesa de poder tornar l’amor que has rebut en el passat. Una petita part del deute la salda amb l’escriptura d’El vell rei a l’exili, un relat autobiogràfic i una lliçó de vida sincera, lúcida i positiva.» Com les Postals presents per a una mare absent de Pep Garcia. No sé si les han llegides, però jo sempre les tinc a prop perquè em fan companyia. De fet, sense aquestes postals , no sé pas si hauria sabut encarar-me a aquesta maleïda malaltia. No: segur que no. Sense el testimoni del Pep, la música i el piano de l’Elisabet Duocastella i els dibuixos de sorra del Toni Ortiz, tot plegat encara seria més fosc, més dur. I és per això que els animo a anar aquest divendres que ve, 22 de setembre, al Kursaal. En sortiran commoguts, segur! Però també més forts i més valents. I sobretot, en sortiran convençuts que aquesta batalla la guanyarem. I tant que sí!