Pilota parada

Els dos nens xuten la pilota pel pendent i, com si fos viva, passa entre cotxes aparcats, creua el carrer pel pas de vianants, avança una dona que camina amb crosses i s’atura davant de la botiga sense nom. Al rètol hi diu «Supermercat forneria», que vol dir que tenen de tot i, també, pa. A la porta hi ha una màquina amb boles de colors. Recorda un bingo, però no hi ha números de la sort sinó esferes de plàstic amb regals sorpresa de dubtosa procedència. Quan estava de moda el Llamp McQueen, en un restaurant de costa vam trobar una màquina semblant que, a canvi d’un euro, et donava un dels cotxets protagonistes de la pel·lícula. Vam picar l’ham. El cotxe que ens va tocar era el Guido –em sembla que es deia així. Era blau, petitíssim, i venia desmuntat amb peces malèfiques destinades a perdre’s. Li vaig comprar al meu fill gran –aleshores petit i únic– perquè volia que pensés que era la mena de mare que fa aquestes coses. Desitjava que m’estimés, ves; que s’entusiasmés com només s’entusiasmen els infants. Encara no sabia que aquest tipus d’alegries duren ben poc.

Vam pujar al cotxe –el nostre, el de veritat–, el vaig lligar a la cadireta, i una de les peces del cotxet va caure. Va desaparèixer engolida per la força xucladora i surrealista que comparteixen els interiors dels vehicles. És inexplicable tot el que es pot arribar a perdre per sempre més en un habitacle hermètic i petit. I és del tot inexplicable que sàpiga que el Guido s’encarregava de canviar els pneumàtics al Llamp McQueen a la zona de boxes. Recordo tanta informació inútil que, de vegades, no sé què fer-ne.

La bola del temps, la que amaga sorpreses, la que gira constantment, em passa per davant del sofà del menjador de casa. El nen que havia plorat desconsoladament perquè el Guido s’havia desmanegat jeu al meu costat amb els auriculars posats. Amb la punta dels dits d’un peu em toca el braç i m’agrada, m’agrada tant que m’hi acosto una mica més per perllongar el contacte. No me’n vull desenganxar. M’invento teories com que necessita sentir-me a prop, però potser pressiona el meu avantbraç només per marcar distància. Se m’encén la bombeta i li dic: «Escolta’m, el pròxim partit de futbol sala que juguis recorda demanar distància a l’àrbitre quan hagis de xutar una pilota parada». Em mira sense entendre per què li dic això. Ell sap que no en tinc ni idea de reglaments ni de futbol, però fa tants anys que miro com juga, que m’hi atreveixo. També li comento que començaré l’article del diari amb aquesta frase: «Només els arbres caducs coneixen la tardor», però ja no m’escolta. He decidit posar-la al final.