«España avanza». I l’edatisme?

Els partits PSOE i Sumar van presentar l’acord «España avanza» el 24 d’octubre passat, amb l’objectiu de formar una nova coalició de govern, si obtenen una majoria suficient en la investidura. És una proposta progressista amb la qual estic completament d’acord, ja que permetria millorar la convivència, el benestar i la justícia social, tenint present la sostenibilitat mediambiental.

És molt important que, en aquest document, l’esquerra mantingui el compromís d’actualitzar les pensions segons l’IPC, de revalorar més les pensions mínimes i les no contributives i de continuar progressant en l’eliminació de la bretxa de gènere, però això no és suficient, perquè també s’hi hauria d’haver inclòs la discriminació per edat que patim les persones grans, que ens priva de gaudir completament dels nostres drets.

L’edatisme es produeix en relacionar el nostre col·lectiu amb estereotips negatius, amb la qual cosa se’ns menysté i som considerats una càrrega per a la societat. I, el que és pitjor, és que aquesta discriminació està normalitzada en la vida familiar i social, en el llenguatge que emprem, en els mitjans de comunicació i, fins i tot, la mateixa gent gran la trobem normal, de la mateixa manera que, dècades enrere, ho estava la idea que les dones eren inferiors als homes.

En l’acord PSOE-Sumar, segurament fruit de la normalització de l’edatisme a la societat, no es menciona l’existència d’aquesta discriminació, ni les seves conseqüències i, per tant, no es proposen polítiques per fer-hi front.

Concretament, en les seves 48 pàgines, que contenen més de 15.000 paraules, no surt en cap moment la paraula edatisme. Tampoc se’n fa cap referència indirecta, perquè en els cinc cops que es parla de discriminacions, sols s’anomena les derivades del masclisme, racisme, homofòbia i transfòbia. Igualment, en tractar els estereotips, causants de les discriminacions, sols s’inclou els de gènere, sense parlar dels relacionats amb l’edat.

De la mateixa manera, mentre en el text es destaca la gravetat de la violència de gènere, no es fa esment dels maltractaments físics, psíquics, econòmics... que reben persones grans, mentre que sí que es proposen plans estatals contra el maltractament animal.

A part de les pensions i el turisme de l’Imserso, la resta de referències a la gent gran són d’aspectes assistencials, com la teleassistència i les residències. Unes residències que haurien d’incorporar el nou model de gestió, basat en unitats de convivència, segons consta a l’«Acord d’Acreditació», que es va fer la legislatura passada amb les comunitats autònomes, en el que es fixava les condicions mínimes que havien de complir. El que va ser un avenç important, em sembla que en l’acord PSOE-Sumaar se li dona poca importància, ja que sols s’hi fa referència un cop i, en el redactat, se li atribueix el mateix pes que al servei de teleassistència.

En conclusió, el fet que els partits d’esquerra, que són els defensors de l’equitat i de la igualtat de tracte i d’oportunitats, siguin poc sensibles als problemes de la gent gran, és un senyal més que els nostres drets no són cap prioritat a la societat, com ja s’ha vist en la poca pressió social que s’ha produït en reclamar l’assumpció de responsabilitats per la mortaldat en les residències durant la pandèmia.