Guerra

Desgraciadament, la humanitat sempre ha tingut conflictes amb membres de la seva mateixa espècie. La violència ha estat un fenomen present de la prehistòria ençà. Possiblement, aquesta s’intensifica a partir del Neolític, quan les comunitats s’organitzen per conrear la terra i això genera una major diversificació de la riquesa. És aleshores quan grups que no disposen de tants recursos per viure els prenen a la força dels seus veïns. A l’època anterior, el Paleolític, quan les societats eren caçadores i recol·lectores amb una demografia molt baixa i vivint al dia, sense acumulació de riquesa material, no es produïen, segurament, conflictes armats de gran magnitud.

La guerra ha estat també la manera més pràctica –per a qui la guanya, és clar– de conquerir territoris i robar béns aliens. El concepte de propietat és la base necessària per activar les ganes de guerrejar a fi d’obtenir beneficis. Si ens parem només un moment a pensar veurem que tots formem part del panorama esdevingut després d’una successió de batalles. En el nostre cas, i sense voler anar més enrere en el temps, som hereus llunyans dels ibers que van veure ocupat el seu país, i anorreada la seva llengua, pels invasors romans. Més endavant, les batusses entre els regnes medievals, amb l’expansió musulmana prèvia, també van anar configurant els diversos pobles peninsulars, per acabar, grosso modo, amb la desfeta –bèl·lica, naturalment,– de 1714 amb l’absolutisme borbònic que unifica políticament –i ho intenta culturalment amb la imposició genocida del castellà– les seves terres per dret de conquesta.

El món sempre ha estat en guerra; siguin més o menys llargs i cruents els conflictes formen part del panorama que ens toca viure. Així com el colonialisme. Al proppassat segle XX la sofisticació de l’armament i la seva capacitat destructiva van ampliar els fronts, produint guerres d’abast mundial i una indústria armamentística assedegada de beneficis que viu, sense manies, de la guerra que paguem amb els nostres impostos. Us recomano llegir el darrer article de l’Alfons Duran-Pich, «Peanuts» al seu blog: https://www.alfdurancorner.com/. Les xifres que allí exposa del cost dels exèrcits i de l’armament maregen. Ara mateix assistim a dues guerres ben properes, la d’Ucraïna i la del Pròxim Orient, a Palestina, que van pel camí de convertir-se en una tercera guerra mundial amb diversos fronts, i on es van definint blocs com l’occidental, el rus, el xinès i l’islàmic, a grans trets. Les imatges que rebem dels mitjans de comunicació són el testimoni d’accions repugnants, siguin del bàndol que siguin. I la distància, la informació parcial o esbiaixada i les notícies falses ben ideologitzades ens fan prendre partit ingènuament.

Fa poc Pep Puig acaba de publicar una novel·la breu, però intensa, Si una tarda de juliol un borinot (l’Altra Editorial) que és un al·legat antibel·licista i un cant a desertar. Penso, com ell, que hauríem de plantar cara a tots aquells que mouen les masses per assolir uns interessos particulars. Lamentablement, encara no s’educa en el respecte als altres, sinó a l’odi a les persones i cultures diferents, fent-nos despertar les més baixes passions caïnites. Desertar és, doncs, un verb que hauríem de conjugar tothora. Com va dir Paul Válery (1871-1945): «la guerra és una massacre entre gent que no es coneix, en profit de gent que sí que es coneix, però no es massacra».  I així anem…