L’any del gripau

L’any en què va morir Franco, el 1975, Al Stewart va publicar una cançó memorable: L’any del gat. No sé si avui s’atreviria amb el gripau, tot i que també dona joc. Per exemple, l’expressió «empassar-se un gripau», que pot tenir arrels religioses perquè en l’antiguitat tant el gripau com la serp eren animals que s’identificaven amb el dimoni. Conclusió: posar-se un gripau entre pit i esquena significa obrir la porta al diable. I, a més, suposa un exercici indigest fins a la nàusea.

La pregunta és: es pot sobreviure a una cosa tan perillosa? Crec que en la resposta a aquest interrogant rau la clau sobre el futur de la legislatura. Aquests dies ha tret fum el refrany «fer de la necessitat virtut». Però aquesta seria només la manera fina de dir que Pedro Sánchez ha hagut d’empassar-se –i fer empassar-se als seus– un gripau de dimensions considerables: el retorn de Puigdemont al menjador de totes les llars, al centre de totes les converses; per a alegria d’uns i emprenyament de molts més. Té mèrit el discurs que ha desplegat després per justificar-ho, apel·lant a la convivència, a la generositat i a la necessitat de superar una crisi «de la qual ningú pot sentir-se orgullós».

La part dolenta és que hi ha pecat original. Si avui resulta que l’amnistia és el bàlsam de Ferabràs, per què no ho era abans de les eleccions? En tot cas, se non è vero, è ben trovato. Tot i que sigui de carambola i per pura conveniència, el procés torna al lloc del qual mai hauria hagut de sortir: la política. Amb permís del vociferant ultranacionalisme espanyol, encara en plena rebequeria, i dels aventurers que ja van intentar a Catalunya donar gat per llebre i que ara gallegen encantats d’haver-se conegut.

Per això, al final, el que serà decisiu serà comprovar com es comporta el gripau. Perquè no sembla que les andanades entre Junts i Esquerra hagin de minvar i la seva baralla serà una rèmora pesadíssima per a la governabilitat. És veritat que sempre queda l’esperança que algú faci un petó al gripau i el converteixi en príncep. Tot i que crec que això només passa als contes. I en alguna cançó.