Sobreviure a la guerra per continuar sembrant

A les muntanyes del nord de Colòmbia, hi ha una comunitat camperola que ha resistit l’assetjament militar, el control paramilitar i l’avançada d’un mal anomenat «progrés». Des de l’autonomia camperola, defensen un territori on encara hi ha naixements de rius, guacamais, tucans i armadillos. Tenen algunes terres comunitàries i una economia cooperativa basada en el cacau, que venen a preu de comerç just.

Podríem dir que tot va començar el 23 de març de 1997, quan camperols i camperoles de San José de Apartadó van decidir posar fre a la guerra que els assetjava. Parlem de la subregió d’Urabà, propera a la frontera amb Panamà. Terres fèrtils, muntanyes que encara conservaven les seves riqueses naturals al sol i al subsol, una zona fronterera amb molts interessos sobre el territori i, per tant, un lloc contradictori per voler viure en pau.

Es diu que Colòmbia està en guerra des dels anys cinquanta. Però, des de finals dels anys 90 fins a principis dels anys dos mil, la guerra es va intensificar contra la població que habitava principalment les zones rurals. Massacres, assassinats selectius i desplaçaments forçats de la població es van repetir al llarg de tot el país.

Urabà va ser un dels seus epicentres. San José de Apartadó és part de l’àrea rural d’Apartadó, una ciutat que ha crescut molt en les últimes dècades, on l’economia estava lligada a la producció bananera. A finals dels anys 90, el grup guerriller de les FARC-EP tenia presència a les seves muntanyes. L’estat al·legava estar desplegant una gran estratègia contra els insurgents. Com a tants altres llocs de Colòmbia, això va implicar atacar sense treva el grup armat i a tothom que l’envoltava, inclosa la població civil, perquè l’exèrcit acusava tothom de col·laborador.

Però, les forces armades de l’estat no arribaven soles; darrere seu venia el grup paramilitar de les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC). A San José de Apartadó van ser víctimes de diverses massacres i tothom que habitava a les muntanyes va ser amenaçat de mort. Farts d’estar atrapats entre grups armats, legals o il·legals, un grup de camperoles i camperoles va decidir declarar-se neutrals. No vendrien aliments, no parlarien amb ningú de cap grup, i es van concentrar al nucli urbà de San José de Apartadó per protegir-se junts. A partir d’aquell 23 de març de 1997, es declaraven Comunitat de Pau i no permetien l’ingrés de ningú armat.

Això no va agradar tampoc a l’estat colombià. Els paramilitars aturaven els vehicles de transport públic que pujaven de la ciutat. Tothom que havia fet mercat era acusat d’alimentar la guerrilla. Pretenien ofegar-los de gana. Però, de nou, la intel·ligència col·lectiva va operar. Van diversificar els cultius, i la gent va apostar cada vegada més per la sobirania alimentària.

Han passat 26 anys, les FARC ja s’han desmobilitzat, però la pressió per controlar el territori no ha cessat. Ara, amb perspectiva, a Colòmbia és fàcil veure que un dels objectius de l’estratègia contra els insurgents tenia per objectiu despoblar les zones rurals on hi ha béns naturals que les empreses volen convertir en recursos i mercaderies. 

La violència que es viu en aquests llocs no és aleatòria. Respon a una lògica colonial d’apropiació de territoris pel lucre. Darrere dels béns naturals hi ha empreses amb oficines legals i bona reputació, sovint amb seus a Europa, Estats Units, Canada i la Xina. Fins i tot el narcotràfic i les economies que anomenen il·legals són negocis transnacionals. Urabà és tan sols una finestra per on podem mirar les causes i conseqüències d’una llarga guerra contra els pobles originaris, afrodescendents i camperols. No és un context fàcil d’analitzar, però sabem que la guerra genera impunitat, i això ha estat una eina fonamental per a moltes empreses que fan presència al país i han estat responsables o còmplices de vulneracions de drets humans i ambientals.

El 1997, quan els paramilitars van desterrar gran part de la població de les muntanyes de San José de Apartadó, algunes institucions van pujar amb camions per evacuar la població. Pensaven que els estaven salvant la vida, que evitarien noves massacres. Però la Comunitat de Pau de San José de Apartadó va decidir quedar-se. Sabien que, si marxaven, ho perdrien tot. Semblava una bogeria no fugir de les bales assassines. Avui, poden estar orgulloses de mantenir-se al territori i de ser un dels llocs on s’ha aconseguit un major grau de sobirania alimentària. Necessitem que continuïn gaudint dels seus aliments, perquè cuiden allò que fa falta a tothom: una terra viva i no devastada, naixements de rius no contaminats i boscos on puguin continuar habitant altres éssers més enllà dels humans.