"La cultura és l'ànima del poble i hi aporta convivència i sensibilitat"

Quan i com va començar a fer teatre?

Era ben jove: devia tenir uns 18 anys quan vaig implicar-me en algun grup que es formava aquí a Solsona, com l'Agrupació Artística Solsonina, que va fer bastants obres. Aleshores, però, ens faltava un local en bones condicions i ho havíem fet al Palau Llobera del Consell Comarcal, en una sala que precisament ara han recuperat. Després vam actuar al cine Espanya, on ara hi ha el Teatre Comarcal amb diferent format. Allà, amb la meva dona, havíem fet de Lluquet i Rovelló.

Es van conèixer fent teatre amb la seva esposa?

Sí, i a l'emissora de Ràdio Solsona, on tots dos fèiem de locutors juntament amb altres companys.

De què parlaven a la ràdio?

Hi f coses de tota mena: informatius, musicals, algun espai literari i una mica d'humor. També hi havia l'espai anomenat El disco dedicado (aleshores, als anys 50, ho fèiem en castellà). En aquest cas, quan era el sant d'algú li dedicàvem con todo cariño un disc. També fèiem entrevistes, recordo que n'havíem fet una a Mario Cabré, que era actor i torero i va venir a torejar a Solsona per la festa major, en una plaça de toros improvisada.

Tornem a la seva trajectòria en el món del teatre amateur. Recorda quina va ser la primera obra en la qual va participar?

Al principi, les obres les fèiem homes sols. Quan depeníem de la parròquia encara no hi havia teatre mixt (en passar dels anys 40 als 50). Recordo que havíem representat Les ombres del passat, Els moneders falsos i algun sainet, com ara El tres i no res. Eren obres d'aquestes senzilles. Posteriorment ja va començar a venir el teatre mixt, amb el qual ja vam fer obres més normals, amb homes i dones. Per cert, també havia col·laborat en la Passió.

Aquí a Solsona s'havia representat la Passió?

Sí, i el mèrit que tenia és que s'havia fet en un local molt petit del centre de cultura popular, que era al carrer Llobera. L'alcalde Serra Jounou hi havia sortit fent de Sant Pere. El lloc era un espai limitat, però s'hi havien fet moltes obres.

Vostè també va implicar-se en el naixement del Grup de Teatre Lacetània. Com va sorgir?

La companyia ara farà trenta anys. Va néixer l'any 1982. A l'inici hi havia les obres que feien els estudiants de l'institut o de les professionals i, d'aquella gent, va venir la institució del Grup de Teatre Lacetània. Ben aviat ja ens vam atrevir a fer obres importants, com ara de Gorki, de qui vam representar Els baixos fons. Al principi fèiem obres d'aquelles que en dèiem de festa major, que van tenir molt èxit, de fet, va ser un projecte molt engrescador. Lacetània va començar treballant molt i ha anat continuant fins ara. El públic responia i, de fet, ens ha respost sempre molt positivament, se'ns ha portat molt bé. També hem actuat a fora de Solsona (ja ho havíem fet abans del naixement del grup).

Lacetània ha obert un nou espai de petit format, el Tatrau. Què li sembla?

Aquest espai és un complement, és a dir, un espai que serveix per a assajos i també per a algunes obres de petit format, a més d'altres usos. Suposa l'experiència de fer teatre en un local petit i tenint el públic al costat, un fet al qual no estem acostumats. Veig que ha tingut èxit, vistes les poques obres que de moment s'hi han fet.

Què ha aportat el teatre a Ramon Gualdo?

La principal satisfacció que m'ha donat és poder compartir l'escenari amb la família. Anys enrere, com he comentat, actuàvem amb la meva dona i, actualment, amb les meves filles, que també fan teatre. Havíem coincidit més d'un cop, als Pastorets, tres generacions: filles, néts i nétes i jo. A més, el teatre, un cop t'hi aficiones, és una cosa que t'apassiona. Fins i tot vaig inventar-me una frase, perquè hi he gaudit molt: el món és un desastre, però l'escenari és un paradís. Amb això vull dir que a vegades tens molts maldecaps i penses quin desastre, però un cop ets damunt l'escenari, t'ho passes bé, hi ha un bon ambient i és un niu d'amistat. He de dir que al grup de teatre Lacetània, en aquests moments, recordem un company molt estimat, que era el Xavier Jounou, un bon actor i un bon company.

Actualment encara fa teatre?

N'he fet fins fa molt poc. Ara ja no perquè vaig una mica més baldat però hi vaig a aplaudir, com a espectador, que també hi gaudeixo. Sempre que puc vaig al Teatre Nacional de Catalunya o al Kursaal.

Com veu que ha canviat el pa-norama teatral des dels anys 50 fins ara?

Ha tingut alts i baixos, però sempre se n'ha fet. Al meu inici hi havia unes obres que eren ben bé clàssiques, agradaven molt aquells drames de tres actes. Ara ha anat canviant: hi ha un teatre més modern, que en el nostre cas primer semblava que el públic no li agradaria tant, però sí, ha agradat. S'han fet obres modernes i molt diferents. També he de dir que actualment tenim un director que és solsoní i un professional del teatre, Aleix Albareda, que la veritat, ens feia i els fa pencar molt, però dóna bon resultat. Se'n surten molt bé i les obres agraden al públic.

Quina anècdota triaria dels seus moments damunt els escenaris solsonins?

La que acostumo a explicar sempre és una anècdota dels Pastorets, que n'havia fet molts anys (primer de Lluquet, i ara, a la meva edat, he fet en moltes ocasions de Jetzè). Un any ens van permetre algunes llicències -crec que era quan celebràvem els 20 anys del grup. A l'escena on els pastors resen perquè ha de florir un bastó, en aquella edició en van florir tres. Allà ja no ens podíem aguantar el riure perquè la majoria dels que érem a l'escenari no ho sabíem. El públic també va esclatar a rialles i, després, vam continuar.

La seva passió pel teatre també l'ha dut a fer algun paper en el cinema?

Sí. He fet cinema d'aficionat, el que en dèiem cinema amateur: unes persones que es dedicaven a fer guions de cine. Tenien el mèrit que a vegades una mateixa persona havia de fer tot el muntatge i guió. Havia participat en pel·lícules que havia fet Salvador Valdé, un home que va morir fa dos o tres anys i que havia estat molt temps a Solsona, treballant a La Caixa. Tenia aquesta afició i havia rebut molts premis. També hi havien participat Sastre Rafart i Montserrat Moncunill, que era molt bona fent teatre. Darrerament he protagonitzat un curtmetratge que va rodar a Solsona Lluís Fabra. Per a mi va ser una gran experiència, perquè vaig veure de prop com és el cine professional.

Davant les actuals retallades pressupostàries, creu que la cultura és prescindible en temps de crisi?

Potser s'ha de retallar en cultura, però és de les coses que caldria vigilar molt. Em dol molt que s'hagi de fer, perquè les activitats culturals són l'ànima del poble i és una cosa molt necessària, justament perquè aporta convivència i més sensibilitat, fins i tot per fer les coses més ben fetes.

Vostè també va participar activament en els primers carnavals recuperats després de la guerra. Com s'hi va implicar?

La junta d'aleshores de la Joventut Solsonina em van demanar si faria el sermó de Carnaval. Suposo que perquè havia fet teatre o presentacions. Els vaig dir de seguida que sí perquè sempre m'ha agradat el bon humor: jo sóc partidari que el bon humor no l'hauríem de perdre mai, penso que és una cosa que ens ha de salvar. Per això vaig començar a escriure sermons juntament amb Joan Rafart, Sastre, que era també un com-pany d'escenari. Els primers anys ho fèiem entre tots dos (el 71 va ser el primer). Jo vaig ser el primer predicador i durant uns quants anys el vaig llegir, després vaig donar pas a altres.

De què parlaven els pregons en aquella època? Hi influïa la censura?

S'hi parlava de tot el que havia passat a la ciutat i a la comarca durant l'any, cosa que em sembla que ja s'havia fet en els sermons d'abans de la guerra. Els sermó ens permetia criticar les autoritats, tant les locals com les centrals, i ho acceptaven. El que ens semblava que estava mal fet, ho explicàvem amb conya, amb ironia. Ho fèiem en versos, potser no del tot ben apagats, però sobretot amb bon humor, aquesta era la característica del sermó i de tot el carnaval.

Els feien en castellà?

No. Va ser sempre en català. Vam veure que era una cosa que havia de continuar com s'havia fet abans. No vam tenir cap impediment. De fet, va ser el primer Carnaval veritable que es va fer al país. Ens pensàvem que hi hauria traves en els permisos, però al contrari. Cal remarcar que l'alcalde d'aleshores, Serra Jounou, ens va donar facilitats en el tema dels tràmits. Així doncs, ho van acceptar i el primer any ja va ser molt animat. Tothom va quedar sorprès, va sortir al carrer, s'hi va abocar. Va ser una festa maca i des de llavors ja va anar creixent cada any més.

El bisbe també era objectiu de la sàtira dels sermons en aquella època?

Potser els primers anys no ens hi atrevíem tant, fins al cap d'un temps, quan ja parlàvem de tot.

L'Església no havia posat mai traves als primers carnavals?

No. Mai no hi havia posat cap trava. I això que fins aleshores l'Església havia estat refractària en això, però més aviat era abans de la recuperació. En recordo una del rector que hi havia abans del naixement del Carnaval. Quan no hi havia la festa pròpiament dita el que sí que es feia eren balls (com en molts pobles) i, en una d'aquelles ocasions, al programa imprès va posar "festes de carnaval". El rector ho va criticar molt des de la trona: deia que era un escàndol que hi sortís aquesta paraula. En canvi, després va canviar radicalment i, des que va començar fins sempre, no hi han posat mai cap trava ni el bisbat ni la parròquia. Hem estat de sort en això.

Com veu que ha canviat el Carnaval des de l'inici?

A banda de créixer molt, potser s'ha desmarxat una mica i hi ha hagut una mica massa de disbauxa en el sentit que s'hi fa una mica de gamberrisme: hi ha un sector que hi dóna una nota negativa. L'endemà al matí de Carnaval hi ha molta brutícia pels carrers amb ampolles buides, mullena... Hi ha un tant per cent de gamberrisme que pot ser una petita part, però això ja és negatiu. En canvi, la festa és molt animada i ha anat creixent, s'hi han anat afegint coses i ha estat sempre un èxit i encara ho és.

A vostè també se'l coneix per la seva faceta de presentador. Quins actes conduïa?

Sí. M'havien demanat que fes la presentació d'algun acte públic, suposo que també m'ho van plantejar perquè havia fet teatre. Vaig dir que sí de seguida. Els primers passos en aquest àmbit els vaig fer amb l'Orfeó Nova Solsona, entitat de la qual també havia format part com a cantaire i com a membre de la junta. Als anys 60, abans de començar els concerts, era costum de dir quatre paraules, per això m'ho van demanar. A partir d'aquí, potser per mandra de buscar-ne més, van dir: "mira, ja ho farà el Gualdo!". Ara, de l'orfeó, només en sóc soci ,però he de reconèixer que és una de les entitats importants de Solsona. També havia presentat molt temps la trobada d'acordionistes, de la qual en Joe era l'ànima

A l'hora de presentar, també hi posava aquests tocs d'humor que diu que no s'han de perdre mai?

Sí. Sempre que s'hi esqueia hi posava una mica de conya i fugia del guió, no m'agradava fer coses clàssiques. Sempre se m'acudia alguna bestiesa i hi afegia sobre la marxa.

També li agrada escriure?

Sí, havia fet col·laboracions escrites en diaris, primer com a corresponsal i després articles d'opinió. Havia estat a El Correu Català, al Diari de Lleida, al Diari de Manresa i a Regió7. Hi enviava cròniques d'informació i d'opinió.

Què li va agradar més d'aquesta etapa d'articulista?

El fet de poder parlar de tot. A més d'informar, ho vestia una mica: hi posava matisos, la part poètica i depèn del que parlava, també hi posava un toc d'humor.

Què destacaria de Solsona si hagués de fer-ne un poema?

Té una bellesa sobretot en les seves pedres, s'ha cuidat molt que hi hagi pedra vista a la ciutat. I als voltants, la natura, a la comarca hi ha llocs molt bonics que val la pena que siguin valorats. Ara es comencen a conèixer. Amb tot això, Solsona té encant.