Jordi Cussà vivia a Nàpols, on la seva parella exercia de lectora a la Universitat, quan les guerres dels Balcans van esclatar al cor d'una Europa incrèdula davant la virulència de les massacres que van focalitzar el seu horror a Bòsnia. De tornada a Berga, l'escriptor va posar per escrit les seves impressions en una obra de teatre, Barcelona 2012, representada per la companyia Anònim, que no estalviava fàstic però reconduïa l'acció a la capital catalana en un escenari de futur on ETA hi assassinava el rei, el príncep i altres autoritats espanyoles, donant pas a una segona guerra civil. Anys després, l'autor berguedà va reprendre el tema i va escriure El noi de Sarajevo, novel·la que va guanyar el prestigiós premi d'El Lector de l'Odissea -una reconeguda llibreria de Vilafranca del Penedès-, dotat amb 13.000 euros, i ara surt publicada de la mà de Proa.

"En part, vaig escriure perquè necessitava respondre'm una pila de preguntes: com era possible que passés allò entre persones que poc abans convivien tranquil·lament?". Cussà es va fer un nom amb Cavalls salvatges l'any 2000 i, des d'aleshores, ha irromput en el mercat literari amb ficcions de signe divers, un treball que compagina amb la seva feina de traductor. El noi de Sarajevo s'inscriu en la ficció de rerefons polític que ja va tocar a L'alfil sacrificat (2002) i adopta un punt de vista que posteriorment va popularitzar John Boyne a El noi del pijama de ratlles: la guerra explicada per un adolescent. Una novel·la, aquesta darrera, traduïda al català, precisament, per Cussà.

El protagonista és Dusko, un nen de Sarajevo que viu feliçment i compleix 12 anys el març del 1992, els dies previs a l'inici de la guerra a Bòsnia. La seva mirada impregna el periple que es veu obligat a recórrer a partir d'aleshores, convivint diàriament tant amb la por i l'horror propis d'un conflicte bèl·lic com amb les vicissituds inherents a un nen que es va fent gran. "Quan érem a Nàpols, seguíem les notícies a través dels mitjans i ens semblaven impossibles les atrocitats que s'explicaven", explica Cussà, que afegeix que "més que la gran quantitat de morts que es produïen, el que ens escandalitzava més era la magnitud de les crueltats comeses. Ens va descol·locar totalment: violacions en massa, fins i tot actes de canibalisme... Fa recança tan sols pronunciar-ho!".

L'escriptor berguedà no ha estat mai als Balcans, però El noi de Sarajevo es nodreix de rigor històric i de petites històries quotidianes que va poder conèixer gràcies a l'amistat que va travar amb Boban Minic, un periodista que va viure durant tres anys el setge de la capital bosniana com a locutor de ràdio abans d'exiliar-se. "M'he documentat molt per escriure el llibre, però quan tenia el primer esborrany fet, coincidint en el temps amb la detenció de Karadzic o un altre d'aquests monstres, no ho recordo bé, vaig llegir un article de Minic en un diari en què deia que 'La gent es divideix entre els que han viscut una guerra i els que no l'han viscuda". Cussà va buscar el telèfon de Minic, li va trucar i es va presentar a l'Escala, on el periodista bosnià viu des d'aleshores. "Primer vaig notar una certa reserva per part seva. No és fàcil haver de tornar a recordar episodis com el dia que ell va haver d'identificar la seva germana al dipòsit de cadàvers, però al mateix temps va pensar que estava molt bé que s'escrivís sobre la guerra perquè no es perdés la memòria d'allò que va passar". Des d'aleshores, l'amistat va rellevar la incertesa inicial i Minic, que signa el pròleg, va il·luminar Cussà amb mil anècdotes que van ajudar-lo a polir el llibre. "En una ocasió, va llegir que un personatge sortia de la dutxa i em va dir: 'quina dutxa? Si no teníem ni aigua'". Detalls que fan d'El noi de Sarajevo una novel·la "honesta" amb les víctimes.

Des del primer dia que va emprendre la redacció de la novel·la, Cussà va tenir clar que no volia fer "sensacionalisme" amb els detalls explícits dels escabrosos actes perpetrats. "Es tracta de denunciar els fets, no d'aprofitar-se'n, com fan alguns periodistes". Quinze anys després que la comunitat internacional imposés una pau tardana a la regió, "els odis es mantenen latents", assegura l'escriptor berguedà. "Si no hi hagués les forces estrangeres, no trigarien gens a tornar-hi els trets", explica, i reflexiona que "el més trist de tot plegat és que la gent bona com el Boban va haver de marxar i allà, com ell comenta, hi viuen impunement violadors que ara fan de policies. 'Jo no puc tornar a un lloc així', em diu".