La història d'una jove que va quedar en estat vegetatiu durant més de cinc anys va inspirar el cineasta Antoni Verdaguer gràcies a la seva parella, que li va permetre conèixer de prop com es viu al límit de la mort. D'aquesta situació, en va néixer 'Morir sense morir', un film entre la ficció i el documental que té per objectiu d'explicar un problema que afecta tant als malalts com a les seves famílies. A través de la ficció, Verdaguer introdueix la figura d'un reporter que elabora un documental i que busca els pros i els contres d'un tema complex i controvertit com l'eutanàsia. Verdaguer recull opinions dels països més avançats com són Holanda i Suïssa, però ha topat amb més d'una porta tancada.
El cineasta Antoni Verdaguer va conèixer de primera mà la història d'una jove de Girona que als 38 anys va quedar en estat vegetatiu permanent, una situació complicada que el director va aprofitar per fer-ne una pel·lícula i donar a conèixer d'aquesta manera, les diferents situacions complicades que es generen a partir d'aquesta mort prematura, i el patiment que comporta a tot el seu entorn. De fet, per Verdaguer, la mort 'afecta a tots per igual', però creu que el problema es genera quan 'la mort no arriba del tot'.
Per donar forma al film, Verdaguer va voler inventar-se una ficció i a la vegada incloure-hi un punt de vista documental. Per això, va crear personatges ficticis, pels quals ha comptat amb actors poc coneguts com són Carles Bigorra, Jovita Guasp o Gemma Utset. El company de la noia accidentada és a la ficció un realitzador de documentals que en trobar-se en aquesta situació amb la seva parella, decideix investigar i realitzar un reportatge extens sobre l'eutanàsia i el dret a morir dignament.
El resultat doncs, és una pel·lícula entre la ficció, la realitat i el documental que vol donar veu a totes les opinions possibles al voltant del dret de morir dignament. Verdaguer va buscar experts en alguns països on l'eutanàsia ja està legalitzada com és el cas d'Holanda, Bèlgica o Luxemburg, on en d'altres on es practica el suïcidi assistit, com és el cas de Suïssa. Les 35 hores d'entrevista han estat resumides en 50 minuts, una tasca difícil, per Verdaguer que assegura que no li ha costat trobar veus a favor de la mort digna, però en canvi sí en contra.
En aquest sentit, lamenta que, per exemple, el Vaticà no volgués aparèixer en aquest documental. Després d'intentar-ho durant sis mesos, Verdaguer ha explicat que van donar com a resposta el fet que no concedeixen entrevistes sobre temes que l'església ja ha demostrat la seva posició clara.
Per Verdaguer, el fet que sigui més difícil trobar veus discordants és perquè 'és tan obvi' que creu que a molta gent 'els fa vergonya que quedi fixat en un film' el seu parer. 'Si hem intentat viure el més dignament, possible, també hem ho hem d'intentar per morir'. Tot i defensar aquest punt de vista, Verdaguer, que afegeix que quan la vida no té nivell de qualitat, el millor és deixar de viure, no volia fer una pel·lícula tendenciosa, sinó que mostrés diferents punts de vista.
El director de 'Morir sense morir' considera que la mort encara 'és tabú' a la nostra cultura i per això diu que es donarà 'per satisfet' si la pel·lícula serveix també perquè la societat ho accepti com un fet natural. Reconeix que és una pel·lícula 'dura' i confia en què malgrat siguin circuits molt petits, pugui arribar a l'audiència que la necessita. Verdaguer està content perquè després de dos anys de feina, el film es va acabar fa tres mesos i, tot i la situació econòmica actual, ja es podrà veure a la gran pantalla a partir d'aquest divendres.
