Hi ha un autoretrat de l´any 1950 que sembla advertir tothom que Tàpies podia ser figuratiu com ningú, però la deriva creativa ja era irreversible i l´artista s´endinsava en l´abstracció, la pintura matèrica, l´experimentació i la plasmació de l´esperit inquiet que el va acompanyar fins al dia de la seva mort, el 6 de febrer del 2012. La Fundació Tàpies acull fins a l´inici de l´any vinent una exposició que recrea els gustos personals de l´autor a través d´una part de la cessió en dipòsit de la família a la institució els dos darrers anys, composta per un conjunt de 230 obres de la col·lecció personal del pintor. El gruix de la producció porta la firma de Tàpies, però també s´hi exhibeixen teles de Picasso, Miró, Duchamp, Pollock, Klee i Motherwell, entre d´altres, que proporcionen una mirada lúcida sobre els gustos del seu propietari.

«El pare estava molt ben informat en matèria d´obres d´art. Tenia una molt bona bibliografia i sabia prou el que li agradava i el que no», va explicar en una entrevista el seu fill primogènit i galerista, Toni Tàpies. Quan el creador comprava una obra, «la posava al lloc de la casa on creia convenient que havia d´anar, la mirava i la mirava. I nosaltres ja sabíem que, segons com la mirés, l´acabaria comprant, perquè era molt ansiós en aquest aspecte», va afegir.

La mostra es reparteix per quatre plantes de l´edifici, i tenen el privilegi de ser a la primera els artistes de qui Tàpies va adquirir alguna peça. El llegat familiar confiat a la fundació abraça des de mitjan dels anys 40 fins avançada la dècada dels 80 del segle passat, i inclou 31 obres de factura aliena.

La companyia és energia

«Els amics, els llibres, la música, els objectes d´art... no són fructífers si no són ben nostres, si no els invoquem i en fem un cos de comunió constant». Són paraules d´Antoni Tàpies publicades a l´edició francesa de la revista Vogue fa més de vint anys (desembre del 1991-gener del 92) que conserven plena vigència, quan s´admiren les obres que capten l´atenció de l´espectador en la present exposició. Treballs de primera hora en què l´artista es va moure en les coordenades de l´expressionisme oníric, de la segona meitat dels 40, són l´avantsala d´un camí que va conduir Tàpies a consolidar un univers simbòlic i material profundament particular. La creu com a emblema de la cosmogonia de l´autor fa la seva aparició en diferents teles, moltes de gran format, en què també es fa rellevant la persistència d´elements com el mur, el cos fragmentat i la geografia del Montseny (la masia de Can Canal, la riera de Campins).

El color eclèctic i esclatant de l´inici -l´obra principal de les que il·lustren la pàgina n´és un exemple- es va evaporar aviat, i l´artista es va deixar atrapar per l´austeritat del blanc, el negre, els grisos, els ocres i els marrons. L´extensa cronologia de la producció exhibida detalla aquests canvis i proporciona al visitant la possibilitat de penetrar en la, sovint, críptica dimensió semàntica de Tàpies. Una obra que va transgredir la bidimensionalitat de la tela per encabir els objectes quotidians com a part de la pintura. L´expressivitat de la senzillesa.

Antoni Tàpies no era un fetitxista de l´art amb vocació de col·leccionista insaciable. Tenia en gran estima l´aportació vital de les obres que feia entrar a casa seva i no se n´ufanava davant les visites, tal com apunta el seu fill Toni. La mostra vigent a la fundació expressa el vigor d´un treball concebut com una mirada constant a un entorn que, durant la primera meitat de la seva carrera, es va pintar amb la paleta de grisos del franquisme. La contenció tangible de les peces contrasta amb la potència espiritual que desprenen, i revelen la valentia conceptual que sempre va guiar la pintura gens conformista d´Antoni Tàpies.