Són les 5 i toca obrir la paradeta. Com cada tarda, el Centre Artesà Tradicionàrius es comença a omplir de mares que berenen i fan els deures amb els fills i d´estudiants que baixen al pis inferior per agafar lloc a les sales d´assaig. La música s´escampa pel recinte amb la mateixa vitalitat amb què Jordi Fàbregas (Sallent, 1951) es mou per un dels centres neuràlgics del barri de Gràcia.
El cantant i intèrpret bagenc exerceix també de gestor cultural des de fa més de vint anys dirigint la que és una de les sales de màquines de la cultura popular. Aquest divendres al vespre ha rebut el reconeixement a prop de mig segle d´amor incondicional per la música en l´acte de concessió del Premi Bages de Cultura, que organitza Òmnium, al saló de sessions de l´Ajuntament de Manresa.
Va rebre el Nacional de Música el 1991 i el de Cultura Popular el 1995. Vint-i-un anys després li atorguen el Bages de Cultura. Fem tard?
No, no, i ara! Estic molt content. Sorprès i encantat alhora. Quan em van trucar, vaig pensar que volien muntar algun sarau, un festival, potser un concert. Però, això, no m´ho esperava gens. El territori és el territori, i jo sempre m´he sentit de Sallent i de la comarca.
Ja fa temps que és a Barcelona. Per què s´hi va instal·lar?
Eren altres temps. Hi havia el desig d´emancipar-me i, si volies fer alguna cosa en el món de la música, havies d´estar aquí. Hi vaig arribar el 1972, després de fer la mili. Vivíem plegats amb el Ton Estrada i el Miquel Rulló, i les nostres parelles. Ep, però no era una comuna, ens unia la feina.
Un pis d´estudiants, doncs.
No del tot, perquè teníem un projecte comú, el grup Coses. La Lola Capdevila, la meva dona, feia el management.
Què veu quan mira enrere?
He tingut la sort de poder fer el que m´agradava. I l´entorn sempre m´ha acompanyat. Els meus pares sempre em van deixar fer, la mare fins i tot em feia de mànager. He treballat en una empresa d´endolls, de passant d´un notari... Però el meu objectiu sempre ha estat cantar i tocar, i la meva companya sempre m´ha fet costat. Jo he pogut somniar perquè la Lola ha tocat de peus a terra.
Quina és la història del festival Tradicionàrius?
El local té 160 anys d´història. L´Ajuntament de Barcelona el va adquirir el 1981, i el 1988 nosaltres vam iniciar aquí la celebració del festival. Vam trobar tota la col·laboració en el Pep Fornés, que aleshores era el director de l´espai. El 1992 es va convertir en centre cívic, i nosaltres vam constituir l´Associació Cultural Tram, vam presentar un projecte de gestió perquè crèiem que Barcelona havia de tenir un centre per a la música tradicional i ho vam aconseguir. El 1993 es va crear el Centre Artesà Tradicionàrius... i encara hi som. No hi ha concerts cada nit, és clar, però sí que obrim i hi ha activitat cada dia.
Què és la cultura popular?
Uf! És complicat de dir.
És una expressió que es fa servir de qualsevol manera?
La cultura popular ha de tenir el sabor de la terra. És clar que els Beatles també són cultura popular, però jo crec que cada territori ha de saber d´on ve, conèixer la tradició, allò que s´ha fet abans.
El jovent ho sap?
Posem el cas d´Arnau Obiols, un noi de la Seu d´Urgell que ha fet el seu primer projecte musical dins el món del jazz (Libèrrim). Però els temes mare els ha anat a buscar en la música tradicional de la seva zona, els ha agafat i els ha girat fins a tornar-los a deixar. La gent que ens dediquem a la música folk estem molt identificats amb el territori.
En les darreres dècades, el país ha passat per la fase del rock català, la del mestissatge, una altra de la cançó d´autor i el pop... Com estava i com està la música folk?
Si mirem enrere i ens remuntem, per exemple, al 1988, quan vam començar el Tradicionàrius, el salt que s´ha fet és exponencial: ara hi ha molta gent que toca, i molt bona, i en moltes poblacions tenen present aquesta música per a les seves programacions. Ara bé, crec que encara hi ha feina per fer. Per exemple, al Canal 33 feien el programa Rodasons, que després es va dir La Sonora, i ara tot està dins del Tria 33. I la revista Folk, que més tard es va dir Sons, ja no existeix, ha desaparegut.
Són com una presència constant que no sempre és tinguda en compte?
Recordo que el Jaume Arnella i jo, al començament dels anys 80, vam anar a la Generalitat a parlar de la necessitat de dedicar una mica d´atenció al sector. La resposta va ser que la feina que fèiem era molt meritòria, però que era l´hora del rock. I, realment, va passar així. Però aquesta decisió de dir què és el que toca, no l´he sentit mai en benefici de la música folk.
Potser perquè sempre hi són?
Fixa´t que s´està produint un fet molt interessant: diversos sectors musicals del país estan incorporant les músiques d´arrel.
Posi un exemple.
El projecte Càntut, de Carles Belda i Sanjosex. Aquest darrer té una veu molt personal i una trajectòria determinada, i l´un i l´altre pertanyen a territoris diferents, però ara treballen plegats recuperant les cançons dels avis. També hi ha el valencià Pau Vidal, que incorpora el cant d´estil. I la feina que fan Maria Arnal i Marcel Bagés també és remarcable.
És, doncs, un bon moment per tal que els escoltin a les administracions?
Sí, ara és un bon moment. Perquè la gent que hi ha als llocs de decisió saben de què estem parlant. Tothom ha patit la crisi, i els recursos són els que són. Però quan em reuneixo amb Lluís Puig, director general de la direcció general de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals, no li he d´explicar què és un acordió diatònic.
Molta gent el coneix per ser un dels membres d´El Pont d´Arcalís. Per quin moment passen?
Ara és una època complicada, n´hem tingut de més florides. Però anem fent. Fa un parell o tres d´anys vam treure un disc amb cançons d´Andorra, va ser una bona pensada. I ja n´estem treballant un altre per treure´l el 2017.
El 20 d´abril va fer 65 anys. No es pensa jubilar?
No puc!
No vol descansar?
Sempre he volgut fer música, cantar i tocar. Fa vint-i-sis anys que estic amb El Pont d´Arcalís, també hem posat en marxa Coses un altre cop amb ganes de fer una revisió en clau de rock-folk del nostre repertori... I un dia, a més a més, em vaig trobar fent gestió. Des d´aleshores, intentem tirar el CAT endavant.
