Hi ha imatges que són tan potents que es fan velles però mantenen intacte el seu vigor a la memòria. Josep Cuello (Manresa, 1948) rememora encara amb lucidesa les olors i les pudors de l'estació del nord de Manresa les tardes de diumenge que agafava el tren per tornar a Barcelona, on va estudiar la carrera de Biologia i, després, es va quedar a viure. Aquell record i molts altres que arrelen en la Manresa dels anys 50 i 60 són un dels eixos argumentals del poemari La pols que calla (Stonberg), el nou llibre d'un home de ciència apassionat per les lletres. El dia 25 de maig el presentarà al Casino, amb la companyia del també poeta Francesc Parcerisas.

Pels poemes de «La pols que calla» hi veiem passar escenaris tan manresans com el passeig Pere III, la farola i el nucli antic. Ha volgut evocar, descriure...?

El meu propòsit ha estat fer unes escenes viscudes, unes fotografies d'uns anys que van ser molt feliços.

Som davant d'un exercici d'introspecció?

La tria dels temes té a veure amb el fet que són escenes que em produeixen una emoció. El record és un pouar interior, i el punt de partida dels poemes és la satisfacció d'haver nascut en un bon lloc, la Manresa que jo vaig conèier, i haver tingut uns pares excel·lents. A El goig retret escric: «aquella gent, mai no es van deixar comprar/-tenien tot el món!- i, per ells, sóc ric».

Algú li dirà que la Manresa dels anys 50 i 60 era molt grisa.

No ignoràvem que passaven coses, i les sabíem, però jo estic content d'aquells anys. El primer poema del llibre és titula D'aquella llum sense mesura, perquè per a mi va ser una època extraordinària. «Quin atrevir-s'hi a viure!, quin tan clar/record d'aquella llum sense mesura/que, dins del vers, avui se'm fa més pura», dic.

En diferents moments del poemari hi fa aparèixer la paraula «lluny» i alguns dels seus derivats. Per què?

A Manresa, sempre m'agrada anar-hi, però des de la mort del meu pare ja no hi vaig tant. Sí que vinc a vegades per participar en les trobades que encara fem amb els que anàvem plegats a l'institut Lluís de Peguera. La meva visió de Manresa és aquella. A vegades, quan hi pujo, passejo pels Drets, Sobrerroca, el Pont Nou... i m'a-turo per veure la ciutat.

Hi ha elements icònics que la següent generació també va viure, com la 'farola' de Crist Rei. No pas pocs manresans hi van celebrar les victòries del Barça.

I tant!, aleshores s'hi podia circular en cotxe al voltant, i hi havia un guàrdia urbà al mig per dirigir el trànsit. També recordo quan van posar el primer semàfor de Manresa, a Sant Domènec, i posaven multes als vianants que travessaven en vermell.

Quin va ser l'escenari quotidià de la seva infantesa?

Vaig néixer al 69 de la prolongació Guimerà, cantonada amb Car-rió, allí hi tenien la casa els avis. Quan tenia set o vuit anys vam anar a viure una mica més amunt, al número 18 d'Alcalde Armengou, davant d'on hi havia Mobles Fitó. Vaig estudiar al Peguera, on l'Ignasi Bajona, que fa molts anys que no veig, em va fer estimar la literatura. Era un professor que hi posava sentiment.

A casa seva escrivien?

No, però hi havia molts llibres.

Un dia va deixar Manresa i ja no hi va tornar.

Estudiava a Barcelona i hi vaig conèixer l'Antònia, amb qui encara estem junts.

El poemari no és exclusiu de Manresa. No va tenir la temptació de dedicar tots els poemes a la seva ciutat natal?

Hi ha altres temes que emocionalment també m'interessen. Parlo de Menorca, que és el lloc on va néixer la meva dona. I també componc sobre les meves experiències als Pirineus, on sempre m'ha agrada anar. I s'hi nota el meu gust pel món natural, que em ve tant de la formació acadèmica com de l'interès dels pares per la naturalesa. Quan vivia a Manresa, anàvem sovint d'excursió.

De fet, dedica un poema a la meganeura blanca...

És el nom d'una libèl·lula que ben bé podria haver volat pel Bages durant el carbonífer. Les meganeures vivien a l'aigua i tenien un sistema d'aparellament ben curiós: s'aparellaven al vol, el mascle es corbava i l'aparença del conjunt era com d'un cor; no el cor humà, sinó la figura típica de l'amor.

La major part de la seva vida l'ha passat a Barcelona, però no n'inclou records en el poemari.

També faré un llibre de poesia sobre la meva vida a la ciutat, encara hi estic donant voltes.

La quotidianitat li proporcionarà prou material poètic?

El pare, a partir d'un cert moment, em deia que a Manresa ja no li quedava ningú. A mi, encara no m'ha passat això, però a Barcelona se m'hi han mort amistats, tres o quatre de properes, els dar-rers mesos. I vull parlar dels llocs, els carrers, que contenen el record d'aquests amics. Quan et fas gran, veus la vida en perspectiva.

Té alguna altra cosa al calaix?

Tinc avançada una novel·la sobre la vida d'un botànic català del segle XIX, un personatge real del qual ara per ara prefereixo no dir el nom.