Quin record deixarà Jordi Pujol per a la posteritat? Admiradors i detractors són convidats a asseure´s a la platea de la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya per assistir a una funció de l´obra A tots els que heu vingut, una sàtira escrita i dirigida per Marc Rosich sobre el desencís i l´estupefacció causats per l´expresident de la Generalitat quan, el 25 de juliol del 2014, va confessar que tenia diners no declarats a Andorra. Mercè Arànega, en el paper de Magda Casals, una devota pujolista amb pis a l´Eixample i commocionada per la declaració del seu líder, encapçala el repartiment en el qual destaca l´actor Carles Gilabert (Manresa, 1970).
Els consta si la família Pujol o el seu entorn s´han manifestat?
No, la veritat és que no en sé res.
Les reaccions del públic, pe-rò, són les previstes?
Després d´una funció, es va fer un col·loqui moderat per Mònica Terribas. Un dels espectadors va comentar que ell no podria dur els seus pares a veure l´obra perquè pensarien que es fa un atac a Pujol que no és just.
Fins i tot després de la confessió, encara té molts suports?
Jo penso que Marc Rosich és molt intel·ligent, sap com explicar aquest tipus de temes: no fa un atac frontal i propicia la reflexió. Dit això, hi ha gent que donava suport a Pujol que encara el defensa, ni que sigui per comparació, dient: «mira els del PP, eh...».
Mercè Arànega explicava que, en una de les primeres funcions, es va adonar que tenia davant una platea plena de Magdes Casals. I durant deu minuts, tot eren cares llargues, fins que van riure amb el primer acudit i, després, tot va anar més rodat.
Recordo una dona que ens va dir: «bé, no me l´heu tractat malament». Ens vam mirar amb el Marc i vam pensar que aquella senyora no havia entès res.
On sembla que hi ha unanimitat és en els acudits sobre Duran i Lleida i Ferrusola.
Es diu que la culpa de tot era de Ferrusola... però, realment va ser així? Aquí, jo hi veig la resposta de la societat patriarcal que ataca la dona. Som una societat masclista, i segur que sí que en té part de culpa, com Cristina de Borbó, que deia que no sabia res del que feia el seu marit... Va, home, va! Però d´aquí al «pobret Jordi»... I menys si tenim en compte el que representava Jordi Pujol. Però és cert que qui més critica la Magda Casals és a Ferrusola.
I el seu personatge, un sensesostre que puja al pis de l´Eixample de la Magda, què hi pinta en aquesta obra?
Un burgès es caracteritza per la propietat privada, pels estalvis... En Rafa, el meu personatge, és tot el contrari, l´antítesi d´això. Ell només té el que cap dins del carro que arrossega. És a l´altre extrem de la Magda, una dona que necessita un resposta de Pujol perquè no entén res. En canvi, en Rafa fa que s´adoni de la gran mentida.
El seu personatge és el més imprevisible de tots. Com va construir aquest paper?
En Rafa se situa voluntàriament fora del sistema, i això el porta a ser un sensesostre. Però prefereix aquesta vida que perdre la seva llibertat. És un paio d´idees anarquistes, que volia promoure l´ètica en la política, però ara és un descregut. Renega del passat, i alhora manté un punt d´esperança. Un home que no ha de demostrar res i es grata la carn d´olla quan li ve de gust i on li ve de gust. Un que pensa a protegir-se i per això es mostra agressiu. Algú que no dóna explicacions a ningú.
La resta de l´elenc està format per personatges femenins, més o menys previsibles. Ens podem posar a la pell d´una tieta, d´una germana... però difícilment en la d´un rodamón.
La imatge té un paper important: jaqueta de xandall, pantalons de dona, un mitjó de cada color, barba llarga... A l´hora d´anar creant el personatge, penses què implica: algú que va pel món sense pressa. Les seves regles són les del carrer, no les de la societat.
I, malgrat tot, es crea una química especial amb aquesta Magda Casals decebuda per la confessió de Jordi Pujol.
Perquè ella es torna una anarquista de dretes. L´una i l´altre, per camins diferents, acaben anant a parar al mateix lloc. I això crea un vincle entre ells.
El desengany va ser majúscul.
Pujol era un tòtem, un mite que va caure. I la pregunta que es va fer molta gent era si Catalunya ho podria aguantar.
Una part de la resposta la podem tenir en els altres personatges, germana, filles i néta de la Casals, unes independentistes fervoroses?
Els altres personatges viuen la seva mentida. Una germana sembla que ho té controlat, però no és així. L´altra, fotògrafa, es creu que és una gran artista. La germana de la Magda es passa el dia fent rentadores... L´únic que els pot donar una resposta sóc jo, perquè no m´amago rere cap màscara.
El director, Marc Rosich, ja l´havia dirigit en dos dels muntatges de la companyia Parking Shakespeare, el «Woyzeck» de final del 2013 i «Les alegres casades» de l´estiu passat. Aquesta coneixença facilita el treball?
Quan feia Woyzeck, el Marc em va comentar que tenia una història, aleshores encara en estat embrionari, i que pensava en mi per a un dels personatges. De fet, pràcticament tenia tot el càsting al cap, sabia qui volia per a cada paper i, pràcticament, així és com ha acabat sent.
El dia que va agafar el text i es va adonar que tenia una hora per compartir escenari amb una gran actriu com Mercè Arànega, què va pensar?
Al llarg dels anys, de mica enmica, he anat treballant amb gent que gaudeix d´un estatus dins de la professió. Recordo quan vaig sortir a El cor de la ciutat, era més jove i contínuament aprenia, i aleshores ja treballava amb gent amb molta trajectòria. Després, cada cop m´he anat sentint més ferm, amb més impunitat, i no m´impressiona tant. En el Festival Grec del 2011, al Coliseum, era a la producció Julieta i Romeu que va dirigir Marc Martínez. Jo hi tenia un paper secundari, gairebé terciari, però vaig treballar amb gent com Carles Martínez, Manel Barceló, actors un o dos graons per sobre dins de l´ofici.
Tot és sumar experiència.
A poc a poc, he anat treballant amb gent com Míriam Iscla, Oriol Genís, Anna Güell, Mercè Anglès, Mar Ulldemolins... Recordo també l´obra Si existeix, encara no ho
he trobat, que vam fer a la Beckett, amb Pau Roca i Montse Germán. Tot és anar perdent la por i adonar-te que no estàs en inferioritat de condicions. A aquestes alçades de la meva vida, ja tinc eines per afrontar una cosa com compartir escenari amb Arànega. De fet, recordo que em va veure al Woyzeck i em va dir que li havia encantat el meu paper.
A més, sempre hi ha els assaigs per deixar anar el llast.
Reconec que vaig experimentar un petit sentiment d´inferioritat perquè penso que la sensibilitat femenina té una intuïció per les emocions que no tenim els homes, a elles els resulta més fàcil parlar-ne i són més ràpides a l´hora de navegar per aquest territori. Els mascles anem sempre amb la cuirassa a sobre, hem de ser forts, competidors... Està mal vist que un home plori, és símptoma de feblesa, però que ho faci una dona fins i tot és bonic. Sé que estic generalitzant, però vaig necessitar un temps per posar-me a to.
Doncs vostè és l´únic mascle en un repartiment de sis intèrprets.
Tinc dues germanes, i això també m´ha donat un bagatge vital, m´ha marcat com a persona. Al llarg de la vida, m´he anat traient cuirasses, i he arribat a un punt en què cada cop sóc més valent.
A la vida o a l´escenari?
Als dos llocs. Cada cop em costa menys mostrar-me i dir les coses, tant en el meu dia a dia com quan estic actuant. A l´escenari, la teva eina ets tu, un tu que explora un possible tu. A vegades em preguntava: com seria, jo, si acabés vivint al carrer?
No hi ha gaire feines on es pugui reflexionar tant al voltant d´un mateix.
Hi ha un passatge de l´obra en què em poso violent amb les dones, però durant els assaigs hi va haver un moment que no me´n sortia, de dins meu emergia la ironia, el Carles irònic, i aleshores perdo perillositat. Si hi afegeixo amenaça, aleshores sí que sóc perillós, però em costa una barbaritat. Són coses que et fan pensar.
Formar part d´un muntatge del TNC és un salt endavant en la seva trajectòria?
M´agradaria que fos així. Treballar en una sala com aquesta, ni que sigui només perquè hi va més gent, fa que et puguin veure persones que després et puguin donar feina. Estem omplint funció rere funció, i l´equip està fent bé les coses.
I a l´estiu, al Festival Grec, en el muntatge «Històries d´Istanbul», on també hi haurà la manresana Magda Puig, Jordi Martínez, la mateixa Arànega.
Sí, però per a després de l´estiu, ara mateix no hi ha res previst.
A l´estiu, doncs, no serà amb Parking Shakespeare, que faran «Els dos cavallers de Verona» del 20 de juliol al 6 d´agost?
No, aquest any no. Ep! Però això no vol dir que deixi Parking.
