L'art efímer de l'escultor Nei Albertí (Sant Feliu de Guíxols, 1975) arrelarà avui en un dels edificis de l'Anònima.

Quines són les seves inquietuds artístiques?

Em dedico a l'escultura des de fa molts anys, però ara he sortit per la tangent i he deixat l'escultura sense deixar-la, amb ganes de contradir-la però, alhora, essent recognoscible dins de la tècnica escultòrica.

I on el porta aquest camí?

Cap a les instal·lacions, gairebé a la perfomance.

I això és el que veurem el cap de setmana a l'Anònima?

Em deixo portar molt per com em llevo, el lloc, la gent que passa i les converses que hi tinc... Vaig transformant la instal·lació, li dono forma i pot ser diferent segons l'hora del dia.

Amb quins materials treballa?

Faig servir una tela de licra blanca que està penjada al capdamunt del forat de l'escala i davalla tres o quatre pisos, i jugo amb la llum negra, que et deixa veure allò que enfoca però sumeix l'entorn en una boira misteriosa. Es genera una atmosfera molt estranya.

I l'espectador, quin paper hi juga en tot això?

La gent no podrà passar del replà, però podrà mirar per les finestres i el passadís per veure allò que se li pugui amagar. La idea és que la tela es mogui.

De quina manera?

Ja es veurà. És una peça maca que, pel material, genera tensions i adopta formes molt orgàniques.

Habitualment treballa a l'aire lliure?

Depèn, però sovint l'espai és més obert que el d'aquí, i això m'agrada perquè permet jugar amb l'espectador. A vegades actuo en galeries, d'altres al mig del bosc, entre els arbres, en una casa... De fet, avui dissabte també inauguro un treball a la Galeria N2 de Barcelona amb motiu del Mobile. Són quatre peces escultòriques de mida mitjana que també tracten la llum i els colors.