Damià Olivella (Manresa, 1978) torna als escenaris amb un nou treball, Ànima Blues, un homenatge al blues i el soul, amb 11 versions d’artistes com Sam Cooke, Stevie Wonder, Robert Johnson... i quatre temes propis. El presentarà avui al Voilà!. Espera que sigui un concert «bonic i emotiu, per la presència d’amics i família». I hi haurà un convidat sorpresa: «fa temps que ho tenim pendent».

Després d’Ara (2010), Un nou sentit (2012) i Origen (2014), es consagra a un sol estil musical.

El nou disc és molt blues, molt soul, molt negre! També hi ha funky, jazz... però amb una arrel totalment negra. El cert és que el blues i el soul són els dos estils que més m’han marcat.

Per què el blues i el soul?

La veritat és que no ho he triat jo, sinó que és una música que em va captivar. La cançó que més em va atrapar va ser un soul cantant per The Jackson 5, de Smokey Robinson: Who’s Lovin You (1969). Tenia 19 anys i em vaig enamorar molt del que havia sentit. Vaig pensar que volia arribar a ensumar a fer una cosa així. També em va captivar moltíssim el blues des que vaig començar a tocar la guitarra, als 10 anys. He tingut altres enamoraments, però han estat més passatgers que Stevie Wonder, Tracy Chapman, Michael Jackson, Motown Records... perquè d’alguna manera és el que vaig mamar des de petit.

Com ha fet la tria de cançons per incorporar al disc?

Tenia clar que Who’s Lovin You hi havia de ser perquè era la mare dels ous. I també A Change Is Gonna Come (Sam Cooke, 1963), perquè és preciosa; Superstition (Stevie Wonder, 1972), que faig des de fa molt de temps; Crazy (Seal, 1991), que també he fet molt meva... Però per a altres la tria ha estat com un sacrifici! Què hi poso, Stand By Me o Wonderful World? Ja és gairebé segur que faré un segon volum, perquè han quedat tantes cançons precioses a fora!

Fins ara no havia publicat versions. D’on prové el canvi?

Només havia publicat Nights In White Satin, però fa molt de temps. Però en els concerts sí que feia tres o quatre versions. La meva música d’autor és molt de cantautor pop, folk, perquè a nivell de lletres m’era important expressar la idea. En canvi, quan no hi ha lletra, ets més lliure, i em sortia l’arrel blues. En aquest disc faig un estil diferent. Em venia de gust també per descansar una mica, per no córrer el risc de repetir-me.

També hi ha quatre temes seus, alguns d’inèdits. I presenta Sense por com la primera cançó soul en català!

Que jo sàpiga, un soul com els d’Otis Redding no s’havia fet mai en català. Sense por (Ara) va ser un repte, perquè no tenia cap referència i va ser cantar a l’amor directament, apassionadament, en la meva llengua, que és diferent de fer-ho en anglès. M’he reversionat a mi mateix, només amb la guitarra i la veu, sense presses. També hi ha Even If I try, que és de fa uns 15 anys però que no havia editat mai. Aquesta és amb piano. A Mig Camí era a Origen, i en aquest nou disc hi ha la continuació. I La Clau és una nova cançó, el bonus track.

Ja ha presentat el disc oficialment, dins del Black Music Festival, a La Mirona de Girona, i també a la sala Vivaldi de Barcelona. Com reacciona el públic davant la nova proposta?

Estic molt content. Faig directes amb la participació del públic, perquè tot sigui molt fresc i espontani. Les cançons, profundes i intenses, deixen lloc a la improvisació i el públic ho agraeix i s’ho passa bé.

Canta El canvi s’aproxima, una cançó protesta de Sam Cooke. Quin canvi espera?

Crec que el canvi ja és aquí, tot i que costa de veure. Aquesta és una cançó del 1963 de la lluita pels drets dels afroamericans als Estats Units. Ara passen coses molt potents, algunes de desagradables, a un ritme vertiginós, però el món no pot canviar si no veiem com de malament està. Passa a Catalunya, amb el masclisme, la corrupció, el canvi climàtic, el feixisme... És tot molt dur i fosc, però crec que ens pot portar a la llum. No podem canviar un Estat que és feixista si ni sabem que ho és. Aquest és el canvi. Estem obrint els ulls.

Continua fent concerts de música meditativa?

He fet molts estils i ara m’estic trobant entre dos vessants: concerts meditatius, introspectius; i el blues i el soul. En tots els casos són concerts participatius, perquè crec que els concerts no els faig jo, sinó entre tots.