No és californià, ni té el cognom Redford, ni parla amb els cavalls, però el madrileny Karlos Simón pot conviure sense problemes amb tot tipus de taurons i és una de les poques persones capaces d'induir immobilitat tònica en el seu propi hàbitat.
Amb més de 6.000 immersions d'experiència en mars i oceans de tot el món, Simó assegura a Efeverde que un dels seus principals objectius és "desmuntar el dany que va fer Steven Spielberg amb el seu film Tauró en què demonitzava el tauró blanc i per extensió tots els altres esquals, quan no només es tracta d'animals imprescindibles per a l'ecosistema marí sinó que s'hi pot tenir una bona relació".
Aquest madrileny reconeix que "em vaig enganxar totalment" al món subaquàtic des del seu bateig de busseig a Cayo Piedra (Cuba) el 1988 quan es va trobar per primera vegada nedant entre selachimorpha, nom científic d'aquests depredadors marins.
Després de fer-se instructor de submarinisme es va especialitzar, entre altres coses, en vaixells enfonsats, disseny d'armilles de busseig, filmacions sota l'aigua i, per descomptat, taurons.
La por neix de la ignorància
"La por sol néixer de la ignorància: hi ha gairebé 400 tipus diferents de esquals i només tres són relativament perillosos si et fiques en el seu territori de caça... el blanc, el tigre i el bou", explica, tot i que "jo he experimentat amb els dos últims i segueixo viu".
Simón afirma que aquests animals "no ataquen sistemàticament, com en les pel·lícules" i, de fet, "la majoria són tan tímids que fugen" davant la presència humana.
"Hi senten amb totes les parts del seu cos i per això colpegen i fins i tot mosseguen banyistes o surfers, no per gana, sinó perquè és la seva forma d'esbrinar què és el que veuen surant al seu costat o sobre la superfície del mar", aclareix.
Altres vegades confonen éssers humans amb lleons marins, que sí que figuren entre les seves preses favorites, o ataquen pescadors submarins atrets per la captures que porten amb ells.
Malgrat tot, en circumstàncies normals el risc de bussejar amb esquals és "molt assumible" i "ho vaig demostrar el 2011 amb una immersió que va durar 12 hores seguides i que em va valer el rècord mundial de permanència entre taurons, encara no superat".
Un dels principals plans de futur de Simón és repetir aquesta experiència per sumar un altre rècord, aquest cop en aigües del Pacífic i amb taurons blancs, als quals intentaria aplicar la immobilitat tònica dins de les seves investigacions sobre aquesta matèria. Aquesta immobilitat és un estat natural de paràlisi que experimenten diverses espècies i que, en el cas dels taurons, es genera quan hi ha una inversió física: en perdre la seva habitual posició horitzontal i desorientar-se, entren en una espècie de tràngol en què la seva respiració i contraccions musculars es relaxen.
La tècnica per aconseguir-la és "complicada" perquè cal acariciar el morro del tauró de manera que l'estimulació sensorial bloquegi la seva capacitat de resposta, però quan es té èxit "i els animals queden a la teva mercè, l'experiència és espectacular".
La bussejadora italiana Cristina Zenato és "la pionera i referència internacional, i treballa habitualment amb taurons grisos", assenyala Simón, "encara que jo vaig aconseguir fer-ho amb taurons tigre, vaig ser la segona persona del món que ho va aconseguir després del mexicà Eli Martínez, pocs dies abans".
El moment d'anar-se'n
Karlos Simón afirma que no ha estat objecte d'atacs perquè sol submergir-se amb esquer, "que els interessa més que jo", si bé el 2012 un tauró llimona "va confondre la mà amb l'esquer i s'hi va llançar, va ser una situació d'una entre un milió".
La pista principal per saber si un esqual està incòmode i es pot tornar agressiu són els moviments agonístics; per exemple, quan fan voltes al voltant del bus molt de pressa. "Llavors, sí que és el moment d'anar-se'n", conclou.
