Escombraries electròniques: residus que són riquesa

Telèfons mòbils, ordinadors, televisors, frigorífics, panells fotovoltaics, màquines expenedores… Cada aparell o dispositiu té les seves pròpies característiques (i perills) i ha de ser tractat d’una manera diferent per a minimitzar el seu impacte. El percentatge de reciclatge a nivell mundial és baix. Segons un informe recent realitzat conjuntament per l’Institut de l’ONU per a la Formació i Recerca (UNITAR) i la Unió Internacional de Telecomunicacions (ITU), en 2022 es van produir en el món 62 milions de tones de deixalles electròniques. Això suposa una alça del 82% respecte a 2010. I hi ha una dada que empitjora la situació: només es va reaprofitar de forma adequada el 22,3%.

Entre els compostos que es distingeixen en aquesta muntanya de ferralla hi ha des de metalls fins a plàstics, però també minerals enormement valuosos. La majoria són tremendament contaminants i altres, a més, són molt difícils d’aconseguir. Per no parlar que recuperar-los d’entre els desaprofitaments requereix menys energia que extreure’ls directament de la naturalesa. Un estudi de la Fundació Aquae xifra en un 70% el total dels components d’un dispositiu electrònic que es poden aprofitar per a altres usos. Fins a 60 elements de la taula periòdica són presents en aquests artefactes.

La lectura positiva de l’assumpte és que, si es fa bé, existeix una oportunitat per a aconseguir una doble fi: mitigar el mal dels residus i minimitzar l’impacte en el medi ambient que provoca l’extracció de minerals i metalls vitals per a la transició ecològica. L’Observatori Mundial dels Residus Electrònics estima que un 72% dels materials que formen cables, mòdems, impressores o monitors es poden reciclar, el 25% són reutilitzables i el 3% restant són deixalles perilloses.

Una contaminació desigual

Com en tants altres àmbits, el mapa de la contaminació electrònica mostra les enormes desigualtats que existeixen entre continents. Els majors productors d’aquestes escombraries són dues de les grans potències mundials: els Estats Units i la Xina (junts sumen el 32 per cent del total). A la Unió Europea, Noruega apareix al capdavant amb unes dades alarmants: cada ciutadà produeix, de mitjana, 28,4 quilos de desaprofitaments.

No obstant això, com sol ocórrer, les conseqüències no les sofreixen els països rics. Encara que està prohibit, actualment es continuen transportant aquestes deixalles perilloses a les zones més desfavorides. Això suposa una violació clara del Conveni de Basilea, un acord ambiental que es va signar amb l’objectiu de regular la gestió dels residus perillosos, un grup en el qual s’inclou als elèctrics i els electrònics. En 2019 es va introduir una esmena que prohibeix transportar-los des dels territoris de l’OCDE, Unió Europea i Liechtenstein a uns altres que hagin subscrit el tractat.

Els nens, els més perjudicats

Els més perjudicats, segons afirma un estudi de l’OMS, són els nens, sobretot perquè als països d’ingressos baixos el treball infantil no és una excepció. Per la grandària de les seves mans, els gestors de les fàbriques els encarreguen desmuntar els objectes més petits. A canvi, reben una quantitat ínfima de diners. Això suposa que estiguin exposats a substàncies perilloses i que creixin en un entorn on els accidents són part de la rutina. L’Organització Internacional del Treball afirma que aquesta és una de les pitjors formes d’explotació laboral infantil. Aquestes situacions es donen majoritàriament en el sud-est asiàtic i a les regions de l’Àfrica subsahariana.

Tampoc escapen d’aquesta xacra les dones. Ni tan sols les embarassades, malgrat que l’OMS és molt clara respecte al llistat de riscos que afronten els nonats que es gesten en un ambient tan tòxic com el que es dona a les fàbriques de reciclatge. A més de que augmenta la taxa de mortalitat abans del naixement, l’Organització Mundial de la Salut ha constatat que s’incrementa la probabilitat de desenvolupar problemes neurològics, en l’aprenentatge i el comportament, així com que es redueixi la funció pulmonar.

Per a posar de manifest la magnitud del problema, basten dues comparacions. La primera té a veure amb els frigorífics: aquells que es reciclen de manera inadequada emeten (per unitat) a l’atmosfera la mateixa quantitat de gasos d’efecte d’hivernacle que un cotxe quan circula 15.000 quilòmetres. La segona revela el potencial contaminant del fòsfor que contenen els televisors: només un podria infectar fins a 80.000 litres d’aigua. A aquests caldria sumar els danys causats pel plom, el crom, l’antimoni o l’arsènic. La pol·lució que causen s’estén per terra, mar i aire.

En l’extrem contrari estan els metalls valuosos com l’or, la plata, el coure, el platí o el pal·ladi. Recuperar-los establiria les bases d’una economia circular a gran escala i, al mateix temps, podria generar una riquesa milionària. Segons la Unió Internacional de Treballadors (UIT), el correcte reciclatge dels residus tecnològics afermaria un mercat valorat en 62.500 milions de dòlars a l’any i que, al seu torn, crearia milions de llocs de treball. Perquè aquest horitzó sigui assolible, el percentatge de deixalles tractades de manera adequada al final de la seva vida útil hauria de passar el 50 per cent. Mentrestant, es malgasten a l’any materials equivalents a 91.000 milions de dòlars.

Al mateix temps, el món s’enfronta a un altre trencaclosques estretament relacionat amb aquest, que és l’escassetat de matèries primeres necessàries per a fabricar elements vitals per al trànsit cap a una societat més sostenible. Entre ells s’inclouen alguns que ja són una realitat, com els vehicles elèctrics o els panells solars. Per norma general, aquests últims estan composts per alumini en un 85%, però en el seu acoblament també intervenen altres metalls més escassos com l’indi (el 97% de tot el que s’usa en el planeta es destina a aprofitar el potencial del sol com a font d’electricitat), el cadmi i la plata.

Malgrat totes les virtuts que porta amb si, l’avanç imparable de la tecnologia contribueix a aguditzar el problema. A això cal sumar la coneguda com a «obsolescència programada», que es refereix a la decisió dels fabricants d’introduir deliberadament «fallades» en el disseny dels aparells per a propiciar que deixin de funcionar de manera prematura o que es quedin antiquats en un termini curt. Per a lluitar contra ella, la Unió Europea impulsa una llei que garanteixi del «dret a la reparació».