TRIBUNA

Adéu, Manel

02.05.2015 | 10:58
Adéu, Manel

Seria impossible recordar la primera vegada que, de la mà del meu pare, vaig anar al taller dels Casserras. Més enllà dels lligams familiars que ens unien, el meu pare era molt amic de tots dos. Recordo converses animades que mai acabaven i rialles i confidències que només eren espiades per alguna àliga a mig fer, o bé una col·lecció de nans que pacientment esperaven el seu torn per ser escatats.

La mort de la seva mare, la Lola, quan el Manelet era molt jove, va ser un daltabaix. Pare i fill es van refugiar a Cal Bufau, sobretot els dies de festa. Havíem compartit plegats el dinar de Festa Major, Corpus o bé el dia de Nadal. Era molt petit, però tinc ben present el Manel pare dient-ne alguna sobre Solsona mentre deixava anar el fum de la pipa -que sempre s'apagava. Eren anys de molt tràfec. Estava tot per fer i el taller era una autèntica fàbrica de somnis, dracs i gegants que pare i fill anaven escampant per la nostra geografia. No cal dir que les festes solsonines eren sempre les més ben ateses i en gran mesura deuen l'esplendor actual a la feina incansable d'aquells primers dies.

Un matí d'estiu, però, tot es va capgirar. Un malaurat accident es va endur el Manel, la ciutat va emmudir de cop. El meu pare va perdre un amic. Van ser moments molt difícils per a tota la família i especialment per al Manelet. El recordo capficat i parlant amb molt de respecte sobre la idea de continuar el taller sense el seu pare. A poc a poc la sensació de buidor va començar a ser reemplaçada per la il·lusió de continuar la seva tasca i Solsona i moltes altres ciutats geganteres van tornar a respirar tranquil·les.

Al Manelet li agradava definir-se com a escultor i distingia la construcció de gegants com una faceta més de l'escultura. Malgrat que durant el procés de construcció d'un gegant l'artesania hi és molt present, ell sempre insistia en els aspectes artístics com ara l'harmonia de les proporcions o bé els cànons de bellesa clàssics. Era un apassionat de la història de l'art. Em vénen a la memòria llargues converses sobre les civilitzacions antigues mentre m'explicava tantes tècniques escultòriques com sabia durant el temps que vaig ser al seu taller. El Manelet se'n va deixant projectes a mig fer. Va treballar fins a l'últim moment. Possiblement era la millor manera de foragitar el desgast d'una malaltia sense treva. Solsona ha perdut un gran artista. El meu pare ha perdut un altre amic. La tristor ens envaeix.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema