Eixarcolant té la voluntat de mostrar que un altre consum és possible

Eixarcolar vol dir eliminar les males herbes dels sembrats, segons el DIEC. No és pas el que fa el col·lectiu Eixarcolant, ben al contrari. Busca emprar les males herbes com a aliment, remei, joc o altres finalitats, d’una banda, i trobar el context en el qual una espècie deixa de ser una mala herba i esdevé útil, d’una altra. Dues accepcions que el col·lectiu ha afegit a la definició principal i única recollida per l’Institut d’Estudis Catalans en el seu diccionari normatiu. Potser en un futur no excessivament llunyà aquestes dues noves accepcions seran acceptades. Voldrà dir que el que ara és una activitat minoritària i excepcional ha esdevingut normativa.

Marc Talavera Roma (Igualada, 1988) vesteix pantalons curts d’hortolà i una samarreta en què es llegeix «Impossible és no fer res per canviar-ho tot». Un lema clarament antigattopardo que defineix bé quin propòsit el mena: «Transformar la manera que tenim de produir, distribuir i consumir» els aliments. També afirma que «volem recuperar el passat per transformar el futur» o que «volem fer que passin coses» perquè «posar un plat a taula és l’acció política més potent que podem arribar a fer». És a dir, preservar les llavors tradicionals, aquelles que han estat plantades per la mateixa persona durant 50 o 60 anys com a mínim, i fer-les accessibles a tothom.

La idea d’Eixarcolant neix de la tesi d’en Marc Talavera Roma, doctor en biologia per la Universitat de Barcelona (UB). El seu projecte pretén respondre als fenòmens de la intensificació de l’agricultura, la globalització i la pèrdua del coneixement i els usos de les plantes silvestres, tant si es cultiven com no, que han causat la deperdició de la diversitat alimentària, l’empobriment rural i l’homogeneïtzació del mosaic agrari i forestal.

Espècies que no utilitzem

Les dades són esfereïdores: hi ha unes 3.000 espècies i varietats que podrien tenir interès agrari i alimentari, però només ens alimentem a partir d’una vintena d’espècies que ocupen el 91 % de la superfície cultivada a tot Catalunya. També calculen que cap als anys seixanta es conreaven, tant per a l’autoconsum com per a finalitats comercials, al voltant de 250 varietats d’arbres fruiters i altres llenyoses però que més del 90% o bé han desaparegut o bé estan en risc greu de desaparèixer.

Tres dates clau

En la història breu d’Eixarcolant hi ha tres dates clau. La de l’inici el 2016. Aquell any van convocar una primera jornada gastronòmica de plantes oblidades, a Igualada. Potser va ser pel nom triat, aquest aroma de misteri que traspua, el que va fer que fins a 500 persones s’hi presentessin i que els seus organitzadors es veiessin completament desbordats. També els va fer veure el potencial que tenia aquella tesi primigènia: projectes de formació i divulgació, recerca aplicada, dinamització territorial, conscienciació i incidència política perquè a llarg termini esdevinguem una societat amb un model agroalimentari més sostenible, més sa i més just, en què les varietats tradicionals i espècies silvestres passin a formar part de la dieta de tothom.

La segona data és el 2019. En els tres anys precedents, havien treballat sense una estructura fixa i des del voluntariat. La van crear. Es van constituir en cooperativa, van obtenir dues subvencions per a Joves agricultors i per a Programes singulars. Els donaven cinc anys per demostrar-ne la viabilitat.

Avui són 20 treballadors fixos i entre 5 i 7 més contractats per a projectes concrets. Hi ha una junta de l’entitat i un equip tècnic. Fixen objectius estratègics a 5 anys que desenvolupen en accions a 2 anys. Es financen en un 45 % a través de recursos públics, bàsicament destinats a la investigació i la prospecció, i el 55% restant dels recursos propis que obtenen de la venda dels productes i els serveis que ofereixen, i dels 1.250 socis que són actualment i que paguen una quota anual de 20 euros, si opten per la quota base, i de 40 euros, si ho fan per la recomanada. També hi ha una tercera opció de quota voluntària.

L’objectiu de la cooperativa és ambiciós: 10.000 socis. Tanmateix, Talavera en calcula el potencial en 20.000 quan extrapola a tot el país la proporció d’associats de la comarca de l’Anoia.

Nodes territorials

Aquest propòsit d’expandir-se ens porta al 2021, la tercera data clau. És l’any en què van crear els nodes territorials. Talavera posa l’exemple d’Òmnium Cultural per fer-ne una semblança. En tenen 19, 16 al Principat i 3 al País Valencià, les Illes Balears i la Catalunya nord, tot i que no disposen de l’espai físic ni de l’estructura que la cooperativa té a Jorba (Anoia).

No és ben bé aquest l’objectiu. Per això tenen una xarxa d’horts col·laboradors i d’associacions com Esboïga al Pallars Sobirà o Llavors del Cadí amb qui comparteixen la tasca de recuperar, conservar i multiplicar, i difondre les varietats locals tradicionals.

Subscriu-te per seguir llegint