Resum: El 2023, l’any de la necessitat feta virtut, enceta el camí de l’amnistia i dispara la polarització

La Real Academia Española de la Lengua ha determinat que la paraula de l’any és «polarización», un descriptor força ajustat del moment polític espanyol, i sobretot del madrileny. Però l’altra gran paraula de l’any és «amnistia»: la que s’ha començat a tramitar per fer net dels efectes penals del procés independentista. Els dos termes estan relacionats, ja que l’amnistia ha estat motiu i pretext per a la polarització, però no se li pot atribuir tota la responsabilitat en el fenomen que concentra les posicions en els pols més allunyats mentre desertitza aquell espai intermedi on, en un temps ideal, es forjaven pactes i s’establien els grans consensos.

La polarització de la política espanyola és anterior a la llei d’amnistia i a la resta de fites que s’han succeït al llarg d’aquest any. Hi ha qui en situa l’origen a les eleccions generals del 2004, quan la maldestra utilització dels atemptats de l’11-M van provocar la inesperada derrota del PP encapçalat per Mariano Rajoy però comandat per José María Aznar, que no ho va pair i es va llançar a una dinàmica d’oposició ferotge. Fos quan fos que va començar, el 2023 la temperatura del forn ha augmentat uns quants graus, i novament ha estat per una derrota mal digerida de la dreta.

Perdre i doblar l’aposta

El govern de Pedro Sánchez venia de patir el desgast d’una pandèmia amb confinaments i d’un episodi d’alta inflació que havia escampat el malestar entre els ciutadans, tot això sumat al qüestionament implacable dels seus pactes amb independentistes. Les eleccions municipals i regionals del 28 de maig van suposar una gran alegria per a la dreta que, amb l’ajuda de la baralla entre Sumar i Podemos, va eixamplar el domini territorial amb nous ajuntaments i autonomies fins pintar de blau la major part del mapa. Unes conquestes, però, que implicaven donar quotes de poder a l’extrema dreta de Vox, fet que al seu torn va sembrar l’alarma entre els votants de centre i d’esquerra.

La possibilitat que Santiago Abascal estigués en posició d’exigir importants ministeris i condicionar la política d’un govern Rajoy va pesar en l’ànim d’un nombre suficient de votants en l’avançament electoral amb què Sánchez va reaccionar a la derrota municipal com li agrada fer-ho: doblant l’aposta. La por del fantasma ultra va impedir que la suma de PP i Vox arribés a la majoria absoluta de diputats al Congrés, i que cap altre partit important li prestés els seus vots. Sánchez, en canvi, sí que va sumar. El PP havia obtingut més vots, però en democràcia parlamentària governa qui convenç més diputats, i aquest va ser el líder socialista.

Notícies que fan pessigar-se

Es preparava un Frankenstein bis, amb una diferència substancial: Sánchez no podia prescindir de cap dels seus suports. En la legislatura anterior havia trampejat els vots en contra de Junts, però ara el marge havia desaparegut. Necessitava el suport decidit dels de Puigdemont i els de Junqueras, així com de Bildu i el PNB i, és clar, de Sumar i Podemos, encara plegats. Amb menys vots que mai, els dos partits catalans van posar damunt la taula el trumfo gros: l’amnistia. I Sánchez va decidir fer de la necessitat, virtut, amb plena consciència que rebria clatellades per totes bandes.

Les notícies que l’amnistia avançava pel camí que porta del somni a la realitat va fer que molts es pessiguessin per comprovar que estaven desperts. A partir d’aquí, la pugna no resolta entre ERC i Junts per l’hegemonia dins l’independentisme va entrar en un concurs d’exigències complementàries: Rodalies per a uns, reconeixement nacional per als altres, i la investigació parlamentària dels mals usos judicials i policials contra l’independentisme. Però l’essencial era l’amnistia, perquè feia net i permetia obrir una nova etapa pel seu triple efecte: Permetia el retorn dels exiliats, amb Puigdemont al front; esborrava les inhabilitacions dels dirigents indultats, com Oriol Junqueras; i eliminava l’amenaça que encara pesa sobre altres dirigents i activistes per les múltiples causes judicials derivades del Procés, que han avançat a pas de tortuga.

Reacció ferotge

La pugna entre independentistes els va impedir celebrar la conquesta com es mereixia. En canvi, a Espanya la reacció va ser ferotge. El PP i Vox van convocar grans manifestacions al carrer que l’extremisme va complementar amb concentracions davant la seu del PSOE a Madrid, en les quals es combinaven l’insult groller amb el res del rosari. Les desfilades de friquis en aquelles trobades no ens ha d’enganyar sobre l’abast de l’adhesió popular al rebuig frontal a l’amnistia, que Feijóo ja utilitza com a gran argument en la precampanya electoral gallega.

De «traïció» cap amunt, les desqualificacions cap al govern Sánchez no han parat d’escalar, i costa d’imaginar on pot aturar-se l’espiral hiperbòlica que desgasta els adjectius de tant abusar-ne, però no ha estat només la dreta política, ni la mediàtica que a Madrid actua d’altaveu de les campanyes d’opinió concebudes per José María Aznar, autor de la proclama «qui pugui fer, que faci; qui pugui contribuir, que contribueixi» amb la que convocava a una mena de croada nacional per evitar la rendició de l’Estat al separatisme.

L’Estat és un organisme viu, una trama de cèl·lules enllaçades capaç de posar tots els músculs en tensió i de reaccionar quan se sent amenaçat. Un d’aquests músculs és la cúpula del sistema judicial, que no només ha reaccionat contra l’amnistia en considerar que qüestionava les sentències que s’esborrarien, sinó també contra les comissions d’estudi de la lawfare, l’ús pervers de la justícia amb intencionalitat política, que formen part dels acords d’investidura. Els togats mantenen la tesi que els parlaments no poden fiscalitzar la tasca dels tribunals, perquè seria una ingerència contrària a la separació de poders. Els tribunals, en canvi, sí que fiscalitzen l’actuació dels polítics elegits pels ciutadans.

La imatge d’una colla de magistrats guarnits amb les seves togues i concentrats al carrer contra una llei que encara no tenia ni esborrany va donar la mesura de l’abast de la revolta. Però al sector judicial s’hi va sumar també la gran patronal, l’associacionisme policial i amplis sectors de la intel·lectualitat, també de la que es considera d’esquerres però que es considera en l’obligació de sortir en defensa de la nació espanyola. El discurs apunta que no es poden concedir premis polítics als qui van violentar la constitució i fins i tot el seu propi Estatut de Catalunya per imposar al tot la voluntat d’una part.

Però la nau avança malgrat l’altura de les onades. La llei d’amnistia ha estat admesa a tràmit i el 2024 hauria de contemplar la seva aprovació i aplicació. Cal dir-ho en condicional, perquè els obstacles seran nombrosos. La dreta ha incorporat el front europeu a la seva estratègia, i intentarà obtenir la desautorització de Brussel·les, especialment si les eleccions europees del mes de juny decanten la majoria cap als conservadors partidaris d’entendre’s amb els populistes ultres.

La polarització ha permès el projecte de llei d’amnistia de fer impossible una gran entesa entre socialistes i populars sobre una qüestió tan bàsica com el model territorial i la seva derivada essencial, que és la qüestió catalana. I si la part central del terreny de joc no és practicable, els jugadors s’agafen al que poden: el PP a Vox i el PSOE a Sumar i als nacionalistes i independentistes catalans i bascos. En canvi, quan PP i PSOE s’entenen, el resultat pot ser el d’octubre del 2017: l’acord per aplicar l’article 155 i intervenir la Generalitat.

Mentrestant, en la política interna de Catalunya s’ha complert el primer any sencer de govern en extrema minoria de Pere Aragonès amb només 33 diputats en un Parlament de 135. Per aprovar els pressupostos va comptar amb l’ajuda del PSC, i un cop resolt aquest tràmit ha pogut anar fent i trampejant els obstacles, sobretot perquè tampoc no es veu una alternativa. A les acaballes, l’informe PISA sobre l’ensenyament ha recordat que els grans problemes necessiten respostes estratègiques que requereixen majories molt àmplies, i no n’hi ha prou amb anar sortint del pas amb geometries més o menys variables. La idea que Catalunya perd pistonada s’ha anat estenent, i amb ella la demanda d’una reacció enèrgica.

Que els bombin?

A l’altra gran institució, l’Ajuntament de Barcelona, l’independentisme s’ha tornat a quedar amb la mel als llavis. Si quatre anys abans els vots del jacobí Manuel Valls van permetre a Ada Colau repetir a l’alcaldia, frustrant les esperances d’Ernest Maragall que havia estat el més votat, aquest any han estat els regidors del PP els que han sumat amb els Comuns d’Ada Colau per elegir el socialista Collboni quan Xavier Trias, també el més votat, ja havia presentat l’acord per governar amb ERC. De la caòtica jornada d’investidura en queda per a la història el sincer i visceral «que us bombin a tots» amb què Trias va exterioritzar la seva emprenyada.

Però, de fet, «que us bombin a tots» és el pensament d’un gran nombre de ciutadans quan veuen l’espectacle de la política amb les seves misèries, rancúnies i miopies, mentre l’antipolítica avança des de llevant i des de ponent a cavall de la desinformació i el populisme.