La professora anoienca de lingüística de la Universitat de Barcelona Carme Junyent (Masquefa, 1955) estudia les llengües amenaçades i ja el 1999 va escriure un article sobre el català a la Revista d'Igualada, que va tenir un gran impacte, sent citat, fins i tot, a les universitats de Cambridge i de Chicago. En aquell text indicava que el català és «una llengua, no tan sols en perill d'extinció, sinó que és ja una llengua en procés d'extinció», el que segueix mantenint en el seu nou llibre El futur del català depèn de tu (La Campana), malgrat que, el 2020, creu que encara «s'és temps de canviar aquesta tendència».

En una entrevista amb Efe, la lingüista precisa, primer de tot, que el seu nou títol neix d'una proposta que li va fer l'editora Isabel Martí el juliol del 2019 i que ha agafat forma gràcies, també, a la periodista Bel Zaballa, la qual davant l'ordinador ha anat teclejant les seves argumentacions en les converses que han mantingut aquest temps.

Junyent sosté que el català és avui «una llengua amenaçada», segons les dades que apunta, ja que en l'actualitat només el 31,5% dels catalans el tenen com a llengua inicial, mentre que el 60% té el castellà i hi ha un 10% restant de la població que utilitza altres llengües diferents. Alhora, remarca que només el 16,3% dels joves, d'entre 15 i 29 anys, diuen que comencen sempre les seves xerrades en català, i que només el 35,2% el parla de manera habitual. Aquest percentatge, a més, ha anat disminuint set punts des de l'any 2003, quan se situava en el 42,2%.

Amb les llengües, prossegueix Junyent, «poden passar moltes coses, però si no es fan servir ni es transmeten, desapareixen, com queda clar amb el cas de l'irlandès, que era una llengua oficial i que es feia servir a l'escola, però mira com ha acabat». «Si els parlants -destaca- no fan la seva feina, les administracions ja poden fer el que vulguin. En el cas del català crec que ens ha anat a la contra la confiança que hem tingut en què com ja hi havia una Direcció General que es preocupava de la llengua, a nosaltres no ens tocava». No obstant això, «si els que vivim a Catalunya no parlem la llengua, aquesta no tira, i això és el que he volgut explicar en aquest llibre, que pren el títol d'un lema de Josep Maria Espinàs».

La lingüista adverteix que «no és natural que una llengua desaparegui, perquè això comporta que un grup humà, sigui el que sigui, decideix transmetre una altra llengua als seus fills, amb el que això comporta de ruptura, del que anomenem, posteriorment, el mal de llengua». En casos que ha estudiat a tot el món, quan aquest fet ha succeït, els parlants implicats «no van pensar que el que feien era dolent, ni que mataven la llengua, van pensar simplement que les coses eren així». «Després -afegeix- és quan venen les conseqüències i quan generacions futures s'ho retreuen».

Davant de tot això, Carme Ju-nyent assevera que els catalans «tenim aquestes dades, ja sabem el que hem de fer per matar una llengua, però si el que volem és el contrari, cal posar-se en marxa de forma immediata».

Tot i que deixa clar que, en la seva opinió, el català «només pot sobreviure en un context multilingüe», perquè en una societat bilingüe, com la catalana, «la llengua dominant -el castellà- disminueix les possibilitats de les llengües subordinades».

La recepta de Carme Junyent per revertir la situació passa per: «El compromís dels que tenen el català com a llengua primera, el 30%, perquè el segueixin transmetent als seus fills» i per aconseguir «la solidaritat d'aquells que tenen el castellà com a llengua primera». La seva altra esperança és el 10% de la població que no tenen ni el català ni el castellà com a llengua primera perquè «permetrien canviar la dinàmica de les llengües i passar pàgina d'una vegada a aquesta història del bilingüisme».

Carme Junyent considera que en una qüestió com la de les llengües en qualsevol societat «sempre hi haurà un tant per cent d'hostils, però, en general, la gent no està en contra d'una llengua. Senzillament, hi ha una inèrcia. Hi ha un 70% d'indiferents i és amb ells amb els que hem de treballar, és per a ells que escric aquest llibre». Ara bé, insisteix la professora, si els nens que ara tenen deu anys quan siguin pares, d'aquí a uns vint, ja no transmeten el català als seus fills i ho fan, majoritàriament, en castellà, llavors «íntimament, crec que està tot dat i beneït, cosa que m'impressiona, perquè és molt bèstia».