Una de les principals característiques del gen convergent, en els bons temps, va ser convertir-se en la veu de Catalunya a Madrid. CDC i CiU van ser durant anys els «aconseguidors» (en el sentit positiu del terme) de lleis, mesures i inversions i això els dotava, no només de llargs minuts a la televisió, sinó d’una pàtina d’utilitat al ciutadà que es veia recompensat a les urnes. I els seus portaveus, sobretot Miquel Roca, i Duran i Lleida, adquirien, immediatament, tanta notorietat que fins i tot feia torçar el gest als seus líders de Barcelona.

A les dobles eleccions del 2019, l’ERC liderada per Gabriel Rufián va superar amb escreix la marca electoral que el PDeCAT, successor de CDC, havia creat. La candidata d’aquesta marca, Junts per Catalunya, va ser Laura Borràs. Al derbi independentista, ERC va guanyar per 13 escons a 8. A les eleccions del 2015, els republicans ja havien vençut els postconvergents, però per un ajustat 9 a 8. A més, el paper d’ERC com a clau per a l’estabilitat no va fer eclosió fins a la moció de censura de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy.

A aquest 13 a 8 cal sumar-hi una decisió tàctica de Carles Puigdemont. En la voluntat de desmarcar-se de tot vestigi convergent, es va escindir del PDeCAR i va formar un nou partit, precisament la marca electoral triada el 2019, Junts per Catalunya. Els vuit diputats es van repartir salomònicament entre JxC i la matriu PDeCAT. El resultat de tot plegat és que, encara avui i segurament durant tot el 2023, el guarisme del derbi és de 13 a 4. I el que és pitjor per als postconvergents, els vots de Junts al Congrés no serveixen per a res.

Així doncs, Junts, que a Catalunya es disputa l’hegemonia independentista amb ERC, no té cap mena d’influència al Congrés. ¿On es dirigeixen ara aquells que abans anaven a la seu de CDC per demanar, reclamar o proposar mesures que ajudin la seva empresa, gremi o club de bàdminton?

Segon aniversari

El partit polític, com a tal, compleix aquest juliol dos anys. I en només 24 mesos els intents per terra, mar i aire dels postconvergents per lligar els republicans a una estratègia conjunta, que els permeti opinar i decidir sobre un grup de 17, ha estat tan constant que sembla que ja fa anys que pressionen. L’argument formal neix, de fet, d’una frase d’ERC: «El PSOE no fa, se l’obliga a fer». A la qual cosa els postconvergents argüeixen que res com una feina de sapa al Congrés i una inestabilitat constant perquè els socialistes compleixin les seves promeses. Problema: amb quatre diputats no arriba.

No hi ha sessió de control a Aragonès en què el president del grup de Junts, Albert Batet, no reclami la coordinació de les forces al Congrés i el comandament estratègic conjunt.

L’últim intent es va produir dijous passat al Parlament. A compte de la miserable execució de la inversió prevista per a Catalunya als Pressupostos Generals de l’Estat, el ja famós 36%. Els postconvergents van presentar una moció de vuit punts, en el primer dels quals s’insta el Govern de la Generalitat «a exigir al Govern que liquidi de manera urgent els imports no executats del 2021». Sis punts després de glossa, en la línia que també fa ERC, del memorial de greuges català davant la desafecció històrica de l’Estat a invertir, al punt vuit, la moció deia el següent: «El Parlament manifesta la necessitat que els grups que recolzen el punt 1 es comprometin a no recolzar els PGE del 2023 fins que no es liquidin les inversions pendents».

Ironia i estupefacció

La reacció d’ERC va fluctuar entre la ironia i l’estupefacció. «Quins partits van votar els PGE del 2022? Tots dos del Govern (PSC i els comuns) i ERC. A qui busca Junts? A ERC. Fan mocions contra nosaltres», es va esplaiar una veu.

Una segona veu va assenyalar que ERC votaria a favor dels set primers punts (inclòs l’1) i, en contra, al 8 perquè, més enllà de tot, «és força fantàstic que un Parlament decideixi el que ha de votar un partit sobirà en una altra Cambra». I va afegir un simple «el 13 a 4 es canvia a les urnes, no als despatxos». I un personatge amb memòria recorda que mai CiU va demanar cap front comú a ERC, per exemple el 2004, quan els republicans, amb Josep Lluís Carod-Rovira com a cap de cartell, van obtenir vuit escons. Aquella legislatura, Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida es van plantar a La Moncloa per tancar l’Estatut del 2006.