El veí de Santpedor Jordi Espinalt tenia l'esperança de mantenir el toc manual de les campanes de l'església Sant Pere d'Or de Santpedor amb algun dels seus descendents. La seva filla, Anna Espinalt Espinalt, i dues de les seves nebodes, les germanes Gemma i Laia Mascaró Espinalt, poc es pensaven que esdevindrien la quarta generació d'un ofici que el seu besavi, Josep Espinalt, va iniciar fa just set dècades, el 1949. Però la mort sobtada del campaner oficial santpedorenc Jordi Espinalt, el 4 de desembre passat, va desencadenar un gest d'amor. La seva filla i les seves dues nebodes van decidir assumir el càrrec de campaneres del poble per homenatjar Jordi Espinalt i evitar la pèrdua del toc manual de campanes a Santpedor, que es pot sentir en dates assenyalades.

Les tres joves desprenen energia i confessen, amb naturalitat, que «un any enrere érem reticents a continuar la tradició i esdevenir les campaneres del poble». La filla de l'anterior campaner, Anna Espinalt, de 26 anys, apunta que «mai m'hauria imaginat que les expectatives del seu pare es complirien» i que elles tres representarien la quarta generació de campaners de la família.

La neboda Laia Mascaró, de 21 anys, assenyala que elles eren la «generació perduda i inclús pensàvem en els nostres possibles futurs fills per agafar el relleu». I l'altra neboda, Gemma Mascaró, de 24 anys, hi afegeix que «l'ofici de campaner estava vinculat al tiet i a nosaltres no ens interessava, però sovint la vida et sorprèn».

Recorden detalladament el dia que van prendre la decisió. Poc després de la mort de Jordi Espinalt, les seves nebodes van pensar que el toc manual de les campanes no podia desaparèixer. «Haurem de pujar les tres al campanar», va deixar anar Gemma Mascaró. L'endemà les dues germanes van comentar la idea a la seva cosina, filla del campaner, i ella es va sumar immediatament a la iniciativa. «Tota sola no m'hauria atrevit, però amb elles serà més fàcil», comenta Anna Espinalt. De seguida, van anar a parlar amb l'alcalde i, a principi de gener, l'Ajuntament, en un ple municipal, les va nomenar oficialment campaneres de Santpedor. Tot i així, les tres joves són conscients de la seva inexperiència i consideren que «han de passar anys perquè ens guanyem el càrrec» a través de la pràctica. «Haurem de col·locar la lletra L a la porta del campanar com a campaneres novelles», suggereix Laia Mascaró, mentre les altres dues riuen.

Les tres joves confessen que han pujat al campanar comptades vegades, però també subratllen que l'espai els desperta una sensibilitat especial. «Se'ns ha despertat la curiositat per aprendre-ho tot, sobre les campanes, però dominar l'instrument serà un procés llarg», reconeix Anna Espinalt. Expliquen que volen ser autodidactes, tot i que tindran els consells de l'avi, Màrius Espinalt, que també va ser campaner del poble. De fet, expliquen, «el primer dia que vam assajar juntes vam començar a fer repicar la campana d'una manera intensa i contínua i l'avi ens va explicar que aquell so corresponia al toc per alertar de foc», recorda Gemma Mascaró amb un somriure. Oficialment s'estrenaran el 10 de febrer, amb la desfilada dels Tres Tombs, i confessen que estan nervioses per la proximitat de la data.

Malgrat la inseguretat per la falta d'experiència i l'encara escàs aprenentatge, la vitalitat que transmeten fa pensar que seran capaces de tornar a encendre la flama del campanar. Entre les tres, taral·laregen el ritme característic que feia Jordi Espinalt en tocar les campanes. El record del so el mantenen intacte.

Durant molts anys, Jordi Espinalt va dibuixar el paisatge sonor del poble i molts records de la infantesa de les tres joves estan relacionats amb les campanes. «Quan el campanar començava a sonar, apujàvem la persiana per observar el tiet mentre tocava», explica Laia Mascaró. Anna Espinalt recorda com la seva mare cridava: «Anna, corre cap al balcó, que el pare ja ha començat a tocar». I Gemma Mascaró afegeix: «Si ara sentís el toc del tiet em posaria a plorar, és inimitable».

Totes tres volen agafar idees de la manera de tocar de Jordi Espinalt, però alhora posen de manifest que «cada campaner té el seu propi segell, el seu ritme, i nosaltres hem de crear el nostre», explica Gemma Mascaró. I afegeix que el seu objectiu és que el seu toc de campanes «transmeti alegria».

En lloc de convertir el seu toc en un sentiment agredolç per la mort de Jordi Espinalt, «volem escampar energia i entusiasme pel poble», afirma Anna Espinalt. Tot i així, les tres joves tenen present l'anterior campaner en cada repic de campanes i en volen preservar el llegat i la memòria. «Si seguim aquesta tradició és perquè sentim el tiet més a prop quan som dalt del campanar», comenta Laia Mascaró.

La decisió de ser les noves campaneres comporta un compromís amb el poble. Hauran de tocar una desena de dies a l'any. En festivitats com ara Santa Anna, la Diada de l'11 de setembre iper la festa major del poble. «Vam prendre la decisió ràpid i ara ens adonem del lligam que hem establert amb Santpedor durant anys», apunten. Però ni de bon tros no se'n desdiuen ni els espanta: «Vam fer un pacte les tres i ser campaneres ens mantindrà unides de cara al futur», conclouen.

El temps, i la precipitació dels esdeveniments, ha complert el somni de Jordi Espinalt. Tenir assegurat el relleu del toc manual de campanes i sumar una quarta generació familiar dedicada a l'ofici. El sorprendria veure les tres joves donant vida al campanar.