Saben que una petita part del Sant Vicenç de Castellet de fa milions d’anys es pot descobrir ara en una ruta turística que es fa a uns 800 quilòmetres de distància del municipi bagenc? Els responsables d’aquesta curiosa situació és el Grup de Geociències Oceàniques de la Universitat de Salamanca. Una professora del departament de geologia d’aquesta facultat i diversos investigadors predoctorals han creat el que han anomenat la Paleo Ruta, un recorregut per aquesta històrica ciutat de Castella que passa per alguns punts clau on, tant les parets com els sòls d’alguns edificis i carrers, amaguen fòssils, organismes morts que han estat petrificats a través de processos químics i geològics.
I un dels punts de parada és a la façana de l’edifici situat al número 16 de la calle Consejo, al rovell de l’ou de la ciutat, on hi ha l’òptica Ulloa. Què hi troba allà el visitant? Doncs un terra a l’entrada de l’establiment de pedra extreta de Sant Vicenç de Castellet (gris Sant Vicenç és com es coneix), com així queda ressenyat. I les lloses que el componen preserven alguns dels fòssils més antics d’aquesta ruta.
Segons la ressenya de l’itinerari, aquesta parada transporta als mars de l’Eocè (fa aproximadament 50 milions d’anys). En aquesta època un estret braç de mar entrava des de l’Atlàntic inundant part del nord de la península Ibèrica. En aquest mar, concreta la guia interactiva de la ruta, «van habitar equinoderms de tipus equinoideo (eriçons de mar), mol·luscos bivalves i gasteròpodes, i grans foraminífers bentònics com els nummulites, molt abundants en sediments de l’Eocè».
Els foraminífers són protozous, és a dir, són organismes unicel·lulars que poden mesurar des de menys d’1 mm a diversos cm. Molts d’ells produeixen una closca de carbonat càlcic susceptible de preservar-se com a fòssil. Per aquest motiu, les pedres (de Sant Vicenç) que es veuen en aquesta parada «són riques en nummulites, un tipus de foraminífer bentònic que pot ser observat a simple vista, amb grandàries des de 0,5 cm a més de 5 cm. Aquests organismes habitaven en medis marins de la plataforma continental, en zones amb clima tropical-subtropical, oligotròfiques (baixes en nutrients) i amb una energia mitjana-baixa».
L’època dels espècimens que ressegueix el conjunt de l’itinerari es remunta a l’Era del Cretaci (que va començar fa 145 milions d’anys i va acabar fa 66 milions d’anys), de l’Eocè (el principi del qual té lloc fa 66 milions d’anys i la seva fi fa 34 milions d’anys, que és el cas de la pedra de Sant Vicenç) i l’era del Miocè (des dels 34 milions d’anys fins fa 5 milions d’anys).
Aquest projecte rep el nom de Desenvolupament de recursos per a l’aprenentatge i divulgació de la Paleontologia en l’entorn urbà de Salamanca. Un dels seus promotors, Javier Pérez, destaca al portal web informatiu salamanca24horas que va ser tot un repte, perquè «fins que no t’acostes molt a una paret, a vegades no t’adones del que conté. I no és només identificar el fòssil, sinó també esbrinar de quina pedrera ha sortit; de quina part d’Espanya o fins i tot de la resta del món per investigar una mica sobre aquesta zona; a quina edat pertany; quin és el context en el qual estava…».
La ruta transcorre des de l’Oficina de Correus, situada a la Gran Via, fins a la mateixa Facultat de Ciències de la Universitat de Salamanca. Per seguir el trajecte amb tot luxe de detalls, es pot accedir a un mapa interactiu a través de l’app MathCityma.
Un ullal de vaca marina trobat a Girona, precedent d’interès
La descoberta de fossils en pedres de Sant Vicenç que ornamenten espais té precedents rellevants. És el cas de la que va tenir lloc el 2015 quan el geòleg mallorquí Xisco Roig es va aixoplugar en una porxada del carrer Bonastruc de Porta de Girona. Allà va descobrir un fòssil incrustat en dues llambordes de pedra de Sant Vicenç, ho va fotografiar i penjar a xarxes socials. Això va despertar l’interès dels geòlegs gironins Roger Mata i Jordi Ferrer, i també dels investigadors del Museu d’Història Natural de Berlín. D’entrada, ja es va veure que les restes corresponien a part del crani i la mandíbula d’un sirènid -una espècie de vaca marina- que va viure fa milions d’anys.
Els dos geòlegs van retirar les dues llambordes del paviment a finals de maig del 2016. I un mes després, en presència d’investigadors alemanys, es va fer un escàner del fòssil al TAC de la Clínica Girona (per conèixer més detalls de la morfologia dels ossos). Els estudis van concloure que els ossos corresponien a un mateix exemplar jove, que va viure en ple Eocè, i que seria el més antic d’Europa d’un animal d’aquestes característiques.
