Un ull tecnològic evita que Montserrat ens caigui al cap

Les pedres cauen i continuaran caient a Montserrat. És un fenomen natural de la dinàmica del relleu montserratí, intrínsec a la seva estructura i la seva forma. Cal comptar centenars, i fins i tot milers, de caigudes de còdols despresos del rocam cada any al conjunt del massís, motivades per causes molt diverses, sobretot pels canvis tèrmics diaris, com passa a les parets verticals, especialment les més exposades a una forta insolació o les que pateixen glaçades. Les conseqüències dels despreniments passen sovint desapercebudes, perquè es produeixen en vessants de la muntanya poc freqüentats. Però en alguns casos són ben visibles. L’exemple més evident del seu impacte es va donar a final de la primera dècada d’aquest segle, quan un seguit d’episodis que es van produir amb poc temps de diferència van trastocar de manera notòria la dinàmica de l’entorn del santuari. Pel volum del despreniment i, sobretot, pels llocs on es van produir, allà on hi ha més activitat humana: damunt dels accessos a la zona del monestir, i fins i tot damunt de les edificacions que formen part de l’entorn de l’abadia. Episodis de despreniments rocosos dels anys 2007 i 2008 en el sector de Degotalls (la paret situada just per damunt de l’entrada al pàrquing), i de l'any 2010 a la paret que penja sobre l’hotel Abat Cisneros.

Arran d'aquells fets, a banda de resoldre l’afectació i el perill que es va registrar en aquell moment, es va activar un programa per fer un seguiment el més continu possible de la muntanya i intentar determinar amb un cert grau d’antelació el que podrien ser punts sensibles i, si cal, intervenir-hi. És el que es coneix com a Pla per a la mitigació del risc geològic a Montserrat, que ha dissenyat i que desenvolupa l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, conjuntament amb el patronat de la muntanya. Un risc, però, que Marc Janeras, un dels geòlegs coordinadors del programa, ja avisa d’entrada que no només no es pot situar a zero, sinó que en aquest camp dels despreniments té un ventall encara més ampli, oi més en un àmbit de la magnitud física del massís montserratí.

«Poder preveure els despreniments, en el sentit estricte que entenem avui dia el terme predicció, com per exemple la meteorològica, que seria poder dir si aquesta o aquella roca caurà d’aquí a un mes o en un any, avui dia és totalment impossible malgrat tota la tecnologia, i és difícil que mai s’hi arribi. Seria l’ideal, però no és factible», subratlla Janeras. Ni tan sols quan es produeixen fenòmens meteorològics destacats, com ara temporals o extrems tèrmics, no és viable fer una estimació aproximada del que pot suposar a curt i mitjà termini: «No hi ha una causa-efecte tan clara com per poder dir, per exemple, amb aquesta quantitat d’aigua que ha caigut hi haurà despreniments aquí i allà». El pla passa, doncs, per no resignar-se a considerar els despreniments i esllavissades a Montserrat com un fet absolutament imprevisible, malgrat que no pugui ser predictible. I en aprofundir el màxim possible en la prevenció.

«El que fem és utilitzar tecnologia i treballar sobre indicis, que ens poden donar pistes d’aquests llocs sensibles sobre possibles ruptures que puguin desembocar en un despreniment o esllavissada d’envergadura i en llocs que puguin generar una afectació greu», apunta.

Un primer punt de partida és la inspecció visual dels experts de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, inclosos vols periòdics amb helicòpter per intentar detectar alguns d’aquests indicis, com pot haver estat una caiguda prèvia d’una roca d’un volum a priori poc important, però el moviment de la qual, i els seus impactes en desprendre’s, poden desencadenar-ne d’altres de majors proporcions. «El que estem perseguint és intentar detectar blocs que han tingut una acció que els ha inestabilitzat i van movent-se i que, per tant, tenen, a priori, més risc de caiguda. Per saber-ho necessitem instrumentalitzar-ho i anar mesurant al llarg del temps». D’entrada, i davant la dimensió de la muntanya, el primer que s’ha fet és sectoritzar i prioritzar els àmbits on es concentren els esforços de seguiment. S’han acabat definint una desena de sectors, bàsicament sobre dos criteris: allà on ja s’hi han produït episodis importants, i on aquests poden tenir una afectació més greu sobre l’activitat humana, essencialment la que genera l’accés de visitants al monestir. Per tant, àrees que majoritàriament coincideixen amb les que van registrar incidents fa poc més d’una dècada.

És l’ús de tecnologies aplicades a aquesta anàlisi i observació la que permet abastar més amplitud i acotar millor possibles zones sensibles. A grans trets, implica fer un monitoratge al llarg del temps, però sempre situats dins de les limitacions que suposa abastar una àrea tan gran.

Una de les eines més rellevants que s’està utilitzant en aquest pla de mitigació és el làser escàner terrestre. Es tracta d’un aparell que des d’un punt fix fa el que s’anomena un vol làser d’anada i tornada amb l’objectiu d’anar obtenint tota la morfologia d’una paret amb un gran nivell de precisió. En el cas de l'Institut Cartogràfic i Geològic utilitza en aquest programa, «un dels més potents del mercat», permet radiografiar parets que estan a més de 500 metres de distància del punt on se situa l’aparell, el que alhora facilita una major amplitud de visionament i en fa un escaneig «amb precisions al centímetre». Amb aquest làser terrestre es fan escanejos des dels mateixos punts diversos cops l’any, la qual cosa permet obtenir aquesta informació al centímetre que, contrastada amb les imatges precedents, mostra quins canvis s’han produït entre l’una i l’altra. Per explicar de manera planera el seu funcionament, aquest aparell dona una imatge tridimensional de la paret, damunt la qual mostra tot de punts de colors que equivalen a moviments que s’han produït. Si el que expressa és un allunyament de la distància vol dir que hi ha hagut despreniments, per petits que siguin, indetectables a l’ull humà. Si revelen un apropament mostra que una roca pot estar oscil·lant cap endavant, el que podria ser un indici de futura caiguda. O si en aquesta comparativa dels escanejos periòdics es detecta que hi ha una major freqüentació de petits despreniments, pot indicar que hi ha algun factor que hi està incidint i que aquests es podrien agreujar.

Una altra de les eines complementàries molt importants que es fan servir en aquest pla són els sensors, que s’empren sobretot en punts molt concrets on prèviament s’ha visualitzat o detectat un indici, com pot ser una fissura o una roca separada en una part de la paret, i els quals es fa seguiment així del comportament continu que té al llarg del temps. En el marc d’aquest pla, se n’han instal·lat ja fins a un centenar que es deixen fixos en punts sensibles per tenir-ne dades contínues. Els més habituals són els extensòmetres, que mesuren els canvis en la longitud d’un objecte. El més usual és utilitzar-los en fissures o en roques que presenten una part de separació respecte de la paret on estan fixades, de manera que aquests sensors permeten saber (tot i que no emeten avisos) si està fent oscil·lacions. S’ha col·locat en punts on, amb els treballs previs d’observació i seguiment, s’ha determinat que aquella roca presenta certs indicis de caiguda.

La majoria estan en punts de molt difícil accés, enmig de parets verticals, per la qual cosa ha calgut tècniques d’escalada per instal·lar-los. Funcionen amb petites plaques solars que els proporcionen l’autonomia suficient, i que estan connectats a un servidor central que periòdicament els ‘desperta’ per requerir-los l’enviament automàtic de dades, de manera que es pot anar veient l’evolució que segueix el punt sobre el qual estan situats i que es vol controlar. En aquest receptor es van acumulant les dades que posteriorment s’analitzen.

Des que el pla està en marxa, s’ha decidit intervenir en més d’una desena de roques que s’ha diagnosticat que presentaven una situació d’inestabilitat que les podia fer perilloses. En aquests casos, es prenen mesures com ara fixar-les amb bolons (peces cilíndriques de grans dimensions que, com cargols gegants, travessen la pedra i es claven buscant punts ferms de fixació) o instal·lant grans malles metàl·liques que les sustenten.

Marc Janeras conclou que «en inundacions es parla de períodes de retorn», que consisteix a establir uns temps (sempre molt amplis, de centenars d’anys fins i tot) dins del marge dels quals hi ha altes probabilitats que es repeteixi el fenomen de sortides del cabal. «En aquest cas intentem fer aquesta aproximació geològica, tot i que queda molta feina a fer. Però, almenys, saber si un vessant tindrà molta activitat i quin tipus d'activitat tindrà i, en conseqüència, posar-hi més la lupa per treballar en la seva estabilització o per fer-hi una intervenció puntual».

Tres grans episodis en quatre anys van posar el santuari en alerta

Faltaven deu minuts per a les 2 de la tarda del diumenge 28 de desembre del 2008 quan un conjunt de roques i terra, d’unes 200 tones de pes total, es va desplomar de la paret dels Degotalls de Montserrat, el mateix punt afectat per una altra esllavissada el gener del 2007. Va caure damunt de la carretera d’accés al santuari, ja dins el recinte d’entrada a l’àrea del monestir, passats uns 150 metres de la barrera d’entrada. Va ser una esllavissada superior en dimensió de la de dos anys abans, i no va causar una tragèdia de miracle, ja que en aquell moment hi havia una circulació normal de vehicles el punt sobre el qual es van desplomar. De fet, l’enorme barrera que van formar les roques caigudes van deixar aïllats dins del recinte més d’un miler de persones que hi havien accedit en vehicle i que no en podien sortir perquè la carretera estava totalment tallada. Van ser evacuats amb l’únic mitjà que va quedar operatiu, l’aeri. I és que, malgrat no es van haver de lamentar danys personals, l’immens volum de roques va deixar impracticable la carretera durant setmanes, va trencar les malles protectores instal·lades després de l’anterior despreniment, i algunes van anar a caure sobre la via del cremallera, que passa just per sota de la carretera, i en van arrencar trams de catenària. El servei també va quedar inutilitzat durant setmanes. Aquella esllavissada, la més greu de les últimes dècades, s’afegia, doncs, a la que havia tingut lloc tot just feia dos anys a la mateixa àrea, que també va afectar temporalment la carretera i el cremallera. I encara, entremig, n’hi va haver una de menor volum, el novembre del 2008. Aquesta, però, va tenir unes conseqüències nefastes, ja que deu dies després morien dos operaris arrossegats per una roca quan feien treballs de fixació derivats d’aquell episodi. I el desembre del 2010 l'hotel Abat Cisneros va haver de tancar el servei de menjador a causa del despreniment d'un roc que va caure sobre el sostre de la cuina, just sobre la zona de plats calents. La pedra, d'uns dos metres de diàmetre, va impactar a l'edifici i va quedar estancada sobre el sostre, però l'impacte va fer entrar runa i petits trossos de roc dins la cuina. 

Subscriu-te per seguir llegint