Francesc Escribano: «Casaldàliga es manté com un referent fort, viu, valent i vigent»

Esperança, però amb cautela. Amb aquesta dicotomia, el periodista Francesc Escribano descrivia divendres al vespre a Balsareny la situació política i social que es viu al Brasil, i sobretot als territoris indígenes que van centrar la causa humanitària del bisbe Pere Casaldàliga. Gairebé tres anys i mig després de la seva mort, el llegat que hi va deixar «és ben viu», però sota l’amenaça constant d’una ultradreta «salvatge» que s’ha instal·lat al país, per bé que ara estigui continguda amb la victòria de Lula da Silva.

Escribano feia la primera presentació del seu llibre «La terra i les cendres», que va omplir la sala Sindicat amb un centenar de persones. L’acte, organitzat per l’Ajuntament, la Fundació Pere Casaldàliga, l’IE Guillem de Balsareny, i el Cercle Cultural de Balsareny, commemorava el 75^è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, i el poble ho va aprofitar per homenatjar el bisbe pel seu encaix amb els valors que propugna.

Escribano va ser l’encarregat d’obrir l’acte, conduït pel filòleg local Ramon Carreté, que també va incloure la representació teatral «Pere llibertat», inspirada en la memòria de Casaldàliga, a càrrec de l’alumnat de segon i tercer d’ESO de l’IE Guillem de Balsareny, i l’obertura de l’exposició «Pere Casaldàliga i Agenda 2030».

La introducció de l’alcaldessa i neboda del bisbe, Glòria Casaldàliga, va donar pas a un extens relat d’Escribano sobre les seves experiències al Brasil, al costat de Casaldàliga mentre va ser viu, o en contacte amb el seu entorn en els dos viatges que hi ha fet després de la mort del bisbe. Uns viatges en què ha constatat la polarització del país i el pols que es manté entre dreta i esquerra. Amb el govern de Bolsonaro «vaig veure la força que té la mentida i com l’ultradreta hi juga sense escrúpols i d’una manera molt eficaç». Es feia creus de com aquell país «de gent fascinant, positiva i que t’arriba al cor» que havia descobert en el seu primer viatge l’any 85, ara havia fet un gir cap a una dreta «que ha empoderat el racisme i la misogínia». Però al mateix temps, «em trobava gent que va conèixer el Pere, o que l’han llegit..., i que el tenen com una llum, com un referent que els ha marcat el camí, i aquesta força em va sorprendre positivament» en un context polític en contra.

Va ser amb la victòria de Lula da Silva que va fer l’últim viatge, i ara ja fins al cor del que havia estat la llar de Casaldàliga. Sense sortir de la dicotomia que impera de fa uns anys al país, «aquesta va ser la part més agredolça» del viatge. Va tornar a corroborar que «el llegat de Casaldàliga està molt viu», i especialment ho va notar entre les dones «que ell havia batejat i casat, ara d’uns 40 o 50 anys, que són qui manté més viva aquesta flama, al capdavant d’associacions». Explicava que també el va sorprendre gratament «haver-m’hi trobat gent creient, i sobretot practicant» en relació amb el seu compromís social i polític, «de gent senzilla i que fa coses petites, però que canvien el món». La part negativa «és que encara hi ha treball esclau, i gent que havia compartit les lluites del Pere per defensar les seves terres, ara tenen negocis tan grans al costat que fa que les segones generacions venguin aquestes terres que els seus pares havien obtingut amb tanta suor, perquè els és més rendible».

Una de freda, i una de calenta, «però amb esperança perquè, malgrat tot, aquesta gent és allà, i acabarà guanyant gràcies al referent fort, viu, valent i vigent que és Pere Casaldàliga». La presentació es va acabar amb forts aplaudiments.