Un cop consumat l'ascens directe del Breogán, a vuit equips se'ls obre un horitzó de fins a quinze partits de post-temporada per intentar assolir la segona plaça d'ACB. A part d'intentar assegurar el factor pista divendres a la pista del Prat, l'ICL tindrà d'altres reptes. Un, que la plantilla estigui el més completa possible. Ahir va tornar a torçar-se el turmell Gintvainis, Jou està de baixa i homes com Muñoz o Hamilton no volten rodó. L'altre serà sobreposar-se a partits gossos com el d'ahir, en un dia que comença girat i que s'ha d'adreçar com sigui per no anar a remolc en una eliminatòria. Els manresans, amb més caràcter que brillantor, van tirar ahir el partit endavant. Pot ser un avís per al que ha de venir.
El primer quart que va jugar l'ICL va contribuir a l'ambient de poca concentració i de falta d'empenta que hi havia a la graderia del Nou Congost, que estava mig buida, com ha passat diverses vegades aquest any. Les primeres jugades van ser errades sota la cistella i en triples des de les dues bandes, fins que Costa va inaugurar el marcador al minut i mig de joc. Va ser un miratge abans dels minuts desastrosos que van seguir aquesta acció i en què l'ala pivot De la Fuente es va posar les botes. Entre sis punts seus, dos de tirs lliures, i els triples de Gantt i Alvarado, el Carramimbre es va escapar amb la primera diferència important (2-12). L'atac dels bagencs lluïa per la seva absència.
L'ICL va intentar una lleugera reacció de la mà de Trias, que va acostar l'equip fins al 8-12, però els val·lissoletans van demostrar el per què del seu gran encert des de la línia de tres punts dels partits precedents i van trobar De la Fuente i Gantt per escapar-se fins al 11-18. El joc estava descontrolat. Tant es veia un contraatac finalitzat amb un 2+1 d'Allen com diversos atacs desencertats, fins que Wade Chatman, el base anotador des de la banqueta dels castellans, situava el 15-21. Però el pitjor encara havia d'arribar a continuació.
Deu minuts de pena
Perquè el segon quart va ser un dels més dolents que ha fet l'ICL a casa enguany. Sense joc, rotant bases per veure si es trobava alguna combinació positiva, sense bones pilotes a dins i permetent els llançaments i les esmaixades castellanes. El fet que fins als 4 minuts i 3 segons no arribés el primer bàsquet, anotat per Trias, ho pot explicar molt tot. En aquest període, el Valladolid ho havia fet prou bé, de la mà de Wade Chatman, per marxar fins al 17-30, al qual havia contribuït Jito Kok, un colós sota les cistelles amb una esmaixada i el seu quart punt seguit.
Els deu punts ja van quedar estabilitzats fins al descans, malgrat que Duran ho va provar primer amb dos bases i després amb la combinació de Martín i Trias, en la qual el gironí semblava l'únic amb un xic d'idea en atac. Ara el problema era defensiu, i De la Fuente i Kok treien partit dels espais a la zona generats per l'excessiva vigilància sobre el perímetre castellà. Així, Astilleros va establir la màxima diferència de 14 punts (26-40) a 1.44 per al descans i, tot i que Muñoz, amb l'únic encert fins aleshores des de 6,75 metres, i Hamilton rebaixaven la diferència a nou punts, Gintvainis donava l'enèsim ensurt de l'any en forma de torçada de peu i Wade Chatman deixava el marcador en 31-41 després d'un tir lliure que va seguir una evitable falta de Hamilton a 4,8 segons per al final.
En cinc minuts, tot arreglat
La setmana passada, l'ICL va perdre 16 punts de diferència del descans a Ourense i els gallecs li van clavar un parcial de 8-0 a l'inici que ho va determinar tot. Ahir va ser al revés. Amb Hamilton a l'equip inicial, amb tota la fogositat i descontrol que això significa, la defensa dels manresans va millorar i tot el que no havia entrat a l'inici ho va fer ara. Tres punts de l'anglès, quatre de Trias i dos de Lundberg van suposar un parcial de 9-0, davant de la passivitat de Paco García, i el reequilibri del partit (40-41). La dinàmica ja havia canviat i, tot i un triple d'Alvarado, un bàsquet d'Allen, un altre de Hamilton i el segon triple sobre la botzina de possessió de Lundberg donaven el segon avantatge del Manresa en tot el partit (47-44, a 4.25 per al final del tercer quart).
El Valladolid, però, estava lluny de tirar la tovallola i fins i tot es va tornar a posar davant amb un triple de De la Fuente (49-51). Ara, però, el ritme anotador de tots dos equips era més fluid i al darrer descans es va arribar amb empat a 55 punts.
Sakho va ser el gran protagonista de l'inici del capítol final. Tres taps com tres sols i una esmaixada van marcar territori i el camí a seguir per als seus companys. Ara tots sumaven per a la causa, des de Lundberg actuant de base fins a Hamilton de tres per anar tapant les baixes dels caiguts. Progressivament, i tot i que Gantt havia recuperat l'encert de tres punts, l'ICL va anar augmentat la diferència fins als set punts (67-60 i 70-63), coincidint amb els millors minuts d'un Lluís Costa que, ara sí, trobava el seu lloc a la pista i anotava set dels onze punts dels locals en aquest tram.
En aquesta fase, ja semblava clar que el triomf es quedaria a casa, tot i que el Carramimbre és un conjunt incansable com els esquirols que els van de mascota. A 21 segons, amb 76-70, encara lluitaven per guanyar, però Lundberg va sentenciar amb un bàsquet protestat per un Paco García enfadat amb la taula perquè havia demanat temps mort. Triomf meritori, però amb un clar avís.
