És una llàstima que l'afició del Baxi Manresa no pugui assistir aquest any al Nou Congost perquè s'ho passaria bé. Si alguna cosa està demostrant l'equip en el principi de temporada és que sap què busca en els partits, més enllà que llavors hi hagi encert i les coses surtin bé o no. I això queda clar amb enfrontaments com el d'ahir, el de la primera victòria del Baxi al Nou Congost, quarta en set partits aquesta temporada. El conjunt de Pedro Martínez es diferencia d'alguns altres precisament per això, perquè és un grup cohesionat, i aquesta és la seva arma per provar d'arribar allà on no hauria de poder a priori.
El Betis és el darrer equip que ha jugat al pavelló manresà amb públic. Va ser en aquell llunyà, gairebé d'una altra vida, 7 de març. Es va imposar per 74-84 en un partidàs de qui era la seva estrella en aquell moment, Erick Green, autor de 27 punts. L'equip andalús que, com va recordar l'entrenador del Baxi a la prèvia, té gran capacitat econòmica, ha tornat a canviar gairebé tota la plantilla per a aquest curs, però ho ha fet amb individualitats. Feldeine, Campbell i Harrow, ahir acabat de sortir d'una lesió, et poden guanyar un partit, però moltes vegades fan la guerra pel seu compte. Ahir s'haurien pogut emportar un cabàs de punts en contra del Nou Congost si no hagués estat pel seu orgull final i per la tallada de ritme provocada pels àrbitres.
Els moments d'inspiració
També és cert que la petita diferència que hi ha entre perdre o guanyar ve determinada, en moltes oportunitats, pel bon dia que tinguin alguns dels teus elements. Ahir va ser la jornada de Makai Mason. El nord-americà, a vegades discutit perquè li costa seleccionar bé els tirs, va ser determinant. 21 punts en una primera meitat enorme, sobretot al segon quart, amb cinc triples, tres gairebé seguits, que van separar els dos conjunts fins als dotze punts del descans. Però seria injust dir que només va jugar bé Mason, ja que l'avantatge va créixer dels 12 als 27 punts sense ell a la pista. Com a exemple, una acció del tercer quart.
Rafa Martínez, bètic de cor per influència del seu tiet Rafael, mort fa dos anys, va tenir el premi de sortir ahir de titular i va protagonitzar una acció que explica la mentalitat del seu equip. En ple festival, venia d'anotar el seu segon triple del partit i, en una transició, va quedar en bona posició per tornar-ho a intentar. Però no ho va fer. Va fixar el defensa i va fer una passada extra cap a Hinrichs, que va anotar per situar el momentani 59-38. Va ser felicitat immediatament pel seu tècnic.
Gent connectada i partit llarg
El tercer període va ser un recital amb un parcial de 29-16, amb bones continuacions d'Eatherton i un Dani Pérez que no va poder ser parat (vuit assistències de nou) malgrat que el tècnic del Betis, Curro Segura, ja havia avisat a la prèvia que era l'home a seguir.
La victòria no va ser més àmplia, i no és una qüestió menor, ja que al final de temporada alguna posició pot ballar pel bàsquet average. Una zona 2-3 dels verd-i-blancs va col·lapsar l'atac local, i qui va col·lapsar els nervis, però de Pedro Martínez, van ser els col·legiats. Convé una reflexió profunda sobre la utilització de l' instant replay. En una tarda en què el VAR va anar en boca de tothom pel futbol, la del bàsquet és una arma molt més mortífera perquè mata el ritme d'un joc com el bàsquet, que principalment és això, ritme. Partits de més de dues hores perquè calen dos minuts cada cop per anar a consultar serveis de banda no són admissibles. Almenys sabem que en moments difícils el Baxi es confinarà en el seu joc. Ja és molt.
