«Treball» i «fe» són dues paraules que Joe Thomasson (Dayton, Estats Units, 1993) repeteix i repeteix. Són la base de la seva bona temporada, assegura aquest jugador del Baxi Manresa, que aporta veterania i punts a l’equip. Avui, contra l’Unicaja, es mostra convençut que el conjunt bagenc continuarà fent més gran la seva gesta a la competició europea.
Quan va fitxar pel Baxi, s’imaginava que l’equip podia tenir aquest rendiment? Són a la part alta de la lliga i a quarts de final de la Champions.
La primera persona amb qui vaig parlar sobre l’equip va ser Yankuba Sima. Em va dir que seria un any dur, perquè el Manresa és un dels equips amb el pressupost més baix i perquè costa que se’l respecti com es mereix. Li vaig respondre: quan arribi, això ho canviarem, ningú ens faltarà al respecte i sabran qui som. Em va dir que és més fàcil dir-ho que fer-ho, però des de que estic aquí sento que he aportat una mentalitat guanyadora a l’organització.
Quin creu que és el secret dels bons resultats que estan aconseguint?
Jo [riu]. No, sincerament crec que la clau és la connexió entre nosaltres i amb l’entrenador i el personal. La competitivitat que hi ha és increïble i tenim molta fe en el nostre equip, creiem en nosaltres encara que ningú més ho faci. I clau és també la preparació, com ens preparem per un partit, com entrenem.
Se sent part important i un exemple per als companys?
Cada dia ho dono tot. La mentalitat de guanyador comença als entrenaments, comença quan et despertes i vas al gimnàs i va millorant cada dia. Intento ajudar als meus companys a ser millors i ells m’intenten ajudar a mi. Només tinc 28 anys, però soc un dels més veterans de l’equip. Tinc més experiència en alguns aspectes que els més joves i els puc ajudar cada dia igual que ells m’ajuden a mi també.
A la pretemporada semblava que els costava arrencar.
Sí, vam perdre gairebé cada partit, però vam treballar per construir bons hàbits i a la Lliga Catalana vam guanyar el títol; vam poder penjar una bandera al sostre del pavelló. La nostra preparació és única, no és com cap altra. L’entrenador ens exigeix i nosaltres també.
Avui toca l’Unicaja, un rival dur.
Juguem contra qui juguem, la mentalitat sempre és la mateixa. El Màlaga està rendint a un alt nivell ara mateix. Han fet un parell de canvis amb l’entrenador i alguns jugadors clau i serà interessant. Però tinc tota la fe i la confiança en mi mateix i en els meus companys. Afrontem el repte amb mentalitat assassina. Perdre forma part del joc, però ens buidarem a la pista. A més, el primer partit és a casa. Serà emocionant; estic molt emocionat.
La setmana passada va piular: «La fasciïtis plantar és real». Com es troba?
Estic bregant amb ella ara mateix, sí. No soc un jugador que es queixi o se salti algun entrenament o partit, ho donaré tot cada dia. Però soc un ser humà i he de fer saber a la gent que estic patint aquesta lesió. La noto als peus a cada partit. No és un problema greu i no necessitaré passar pel quiròfan. Les plantes dels peus se m’inflamen amb el mínim entrenament o només per estar de peu dret. M’agradaria ser superman, però no ho soc.
Com s’està trobant a la ciutat?
Em sento molt bé aquí. Manresa és un lloc meravellós, l’ambient és bo, la ciutat és maca, és tranquil·la i jo gaudeixo. Hi he trobat molta pau mental; m’encanta, de veritat.
Al pavelló, de pau, poca.
Em provoca calfreds saber que aquest petit pavelló pot reaccionar i rugir com ho fa. L’afició ens dona energia. Podem estar cansats, però escoltar els tambors i els aplaudiments ens ajuda. És un dels pavellons més electritzants i emocionants on jugar de l’ACB. Barcelona, Madrid, Badalona, València... no s’hi apropen. Tenen estadis macos, però no ho rebenten tant com aquí. Et garanteixo que cada equip contra els qui hem jugat no poden dir el mateix. Adoro els nostres fans, perdem o guanyem, ens donen suport. No he rebut cap feedback negatiu de ningú. Vam anar a la Copa del Rei i vam perdre per 30 punts, però els fans ens deien: «No us preocupeu, seguiu!».
Les actuacions de l’equip ajuden a ambientar la grada.
Intentem oferir un xou. Tots, en Francisco, en Moneke, en Bako, en Dani, en Yankuba... sortim a la pista i mostrem estima. I volem gaudir-ho cada dia, cada partit, perquè equips com aquest no apareixen molt sovint.
Entre el públic hi té uns espectadors especials. Què significa per vostè tenir els fills aquí?
Vaig estar quatre anys separat de la família fins que la meva parella va decidir acompanyar-me. No et pots imaginar la sensació que tinc quan aixeco la vista i els veig a la grada. No hi ha cap sentiment com aquest. Els diners es poden substituir, però aquests moments els recordaré sempre. A més, el fill petit va néixer aquí a Manresa, així que ja pots imaginar-te l’amor que tinc per aquesta ciutat.
Vostè, a nivell individual, com s’està adaptant a l’ACB?
Bastant bé. Al principi era una mica xocant perquè s’hi juga un estil diferent de bàsquet. Sempre he cregut en les meves habilitats i sabia que m’adaptaria ràpid. Crec que estic fent un bon treball i em sembla que soc un dels jugadors de l’ACB més estudiats. Els equips rivals, no és que em tinguin por, però em respecten. Em fa content de saber que soc algú respectat a l’ACB. N’estic orgullós.
Se’l veu resar a la pista. La religió influeix en el seu joc?
La religió no gaire, però sí la fe. Jo crec molt en la fe. El Senyor és amb mi sempre. Prego abans de cada partit, prego cada dia quan em desperto i abans d’anar a dormir, és un hàbit que sempre he tingut des de jove. Soc creient, soc bondadós i soc agraït, aquestes tres coses m’acompanyen cada dia. Crec en el Senyor. Haver arribat a la tercera posició de l’ACB en el primer any que jugo a la lliga és en part gràcies a ell i a la meva ètica de treball.
Treballar i treballar.
Una de les meves frases preferides la vaig aprendre de Kobe Bryant, la mamba mentality: la preparació aporta seguretat i si fas una cosa una vegada i altra, començaràs a veure resultats. Aquests poden ser negatius o positius. Ara, si ho fas a alt nivell cada dia i t’exigeixes a tu mateix, el resultat serà sempre positiu.
Es veu jugant als 40 anys com Rafa Martínez?
Impossible. Als 40 voldré despertar-me en una platja guadint de la vida.
Satisfet d’haver triat Manresa?
Veure que soc un dels jugadors clau al club i viure l’ascens de l’equip és increïble. N’estic molt orgullós, mai oblidaré aquesta temporada, mai.
Seguirà l’any vinent?
Res és fora de la taula; he de negociar amb el club i amb sort podran acceptar les meves condicions. Com he dit, m’encanta ser a Manresa. De moment, estic vivint el present, vull acabar la temporada de forma història per mi i per a la gent d’aquí.
