«La classificació del Manresa és una anomalia de la lliga ACB»

Aquest dissabte, Regió7 ha pogut parlar amb l'entrenador del Bàsquet Manresa, Pedro Martínez. El tècnic de l'equip manresà s'ha mostrat «orgullós» perquè «he tingut la voluntat de no conformar-me, de voler aprendre, de voler millorar i de buscar informació per ser millor entrenador». Són paraules que ha expressat en la primera part d'aquesta entrevista amb Regió7, que es pot llegir en aquest enllaç.

En aquesta segona part, Martínez valora la classificació del Baxi per la Copa i parla de la gestió de l'eufòria i dels mals moments, entre altres temes.

Què va passar a Bilbao? Ho heu analitzat?

Hem fet molta autocrítica amb l'equip tècnic perquè creiem que ens vam equivocar en algunes coses durant la setmana i després hem posat en valor el que va fer el rival. A vegades quan perds, sembla que tot és un desastre i que tot ho has fet malament, i t’oblidis de lo bé que ho ha fet l’altre. I això massa vegades, o bé no se li dona valor o bé es menysté.

Els nervis per la classificació per la Copa hi van poder influir?

Segur que també. Hi va haver un moment que, de cop, nosaltres teníem tota la pressió de guanyar perquè ens hi jugàvem molt, perquè ells venien de perdre amb el Palència, perquè anàvem més ben classificats que ells -només dos partits!-..., semblava que no podíem perdre de cap de les maneres. I això no és veritat. El Bilbao és un molt bon equip.

Ho heu reflexionat amb els jugadors?

Sí. Els vam reunir i els vam preguntar quin era el millor partit que havíem fet i quin era el pitjor. Pel que fa al pitjor, no hi havia dubtes en què era el del Bilbao. Pel millor, estàvem entre el del Barça i el de la Penya. Al final, vam consensuar que el del Barça. Doncs, els vaig fer veure que ni l’un i l’altre són veritat, que els dos són mentida. Nosaltres no som ni els del Barça, ni els del Bilbao. Som els del mig. Els del Girona, els del Palència, el del Baskonia que vam perdre però vam fer un molt bon partit... nosaltres, som aquests.

És injust dir que us vau classificar gràcies al Madrid?

Per què el Baskonia ha perdut contra el Madrid? Però és que contra el Madrid perd tothom, nosaltres també hi vam perdre! I de molt menys que ells. Mira, perdre a Bilbao va ser una mala notícia per la Lliga. I perquè el vam perdre de molta diferència, cosa que fins ara no ens havia passat. Això és un disgust. Després, tens una alegria molt gran. Però com que véns d’una derrota dolorosa, es viu diferent.

Volia dir que si el partit per a la classificació hagués estat la victòria al Palau o al Congost contra la Penya, la sensació seria completament diferent. És falta de cultura esportiva o és inevitable?

No, no, és inevitable que sigui així. És clar que haguéssim estat més contents, nosaltres i els aficionats, si haguéssim guanyat a Bilbao. Segur. Però, si ho mires amb una mica de distància, el que és important és haver-se classificat, tant li fa com hagi estat.

Quin valor li dona a la classificació?

Té un valor extraordinari. La classificació del Manresa és una anomalia de la lliga ACB. I més si ho comparem amb fa dos anys que durant la primera volta no vam tenir ni una lesió. Aquest any, en canvi, hem tingut moltes dificultats. En Guillem Jou només ha jugat tres partit, en Vaulet s’ha perdut tres mesos de competició, en Dani Pérez es va perdre 7 partits dels 17 que hem jugat. I tot i això hem estat capaços de classificar-nos. Té molt mèrit. I crec que tothom ho valora, que s’adona que hem deixat fora equips com el Baskonia o el Joventut, que l’any passat va quedar tercer i que tenen més pressupost que nosaltres.

Amb l’objectiu de la Copa assolit, el següent serà el play-off per la Lliga?

No. El primer objectiu és la permanència, que encara no tenim garantida. Portem 9 victòries. Vol dir que ho tenim força bé perquè, normalment, amb 12 et mantens. L’any passat, a la primera volta vam guanyar 3 partits, només. Ara no hi ha res que em faci pensar que a la segona volta només guanyarem 3 partits. En guanyarem més.

Però, ara mateix, amb aquestes 9 victòries, aspirar a la permanència i prou sembla poc?

Sí, hi estic d‘acord. Per al club, és important classificar-se per a una competició europea. I això vol dir quedar entre els deu primers. Aquest és el segon objectiu. I després n’hi ha un tercer que seria el play-off per la lliga, però caldria que tornéssim a fer una segona volta extraordinària, vol dir guanyar 9 o 10 partits i tornar a deixar-ne fora equips com el Baskonia o el Joventut. És molt difícil.

I la Copa?

Aquest és el quart objectiu que ens hem guanyat. Es tracta d’anar a Màlaga a fer el millor paper possible, sense renunciar a res, però sabent que tothom vol jugar contra nosaltres. Tots els caps de sèrie volen que els toqui el Baxi Manresa. Fa uns dies li deia en un d’aquests entrenadors, «contra tots no podrem jugar, contra tres potser sí, però contra els quatre no!» La Copa és el quart objectiu. Ser competitius i arribar tan lluny com puguem.

Va dir que «fer un any bo té molt mèrit, però fer-ne dos en té el doble o més». Ara en porta tres. Quin valor li dona?

No, no, no. Fa dos anys sí que va ser bo, però l’any passat no. Vam fer una segona volta molt bona, cert, que ens va permetre salvar els mobles, però l’any no va ser bo. I aquest, ja ho veurem.

Bé, de moment ja s’han classificat per a la Copa.

De moment sí. Però, l’any s’ha d’agafar en tot el seu conjunt. I si a la segona volta només guanyem dos partits? Ens salvarem, probablement, però no haurà estat un any bo.

Costa més gestionar l’eufòria o els mals moments?

Els dos estats d’ànim tenen la seva dificultat i requereixen d’una gestió diferent. El bo que té l’eufòria és que, encara que no la treballis bé, no t’enfonses perquè parties de molt amunt. En canvi, el moment dolent té una dificultat afegida i és que t’hi estàs jugant algun objectiu important i, si no el superes, pots caure al pou. Per això pot ser que sigui més complicat gestionar els mals moments. Ara, el que jo intento sempre és desdramatitzar els dos estats d’ànim.

Com ho fa?

Sempre penso que el que vindrà serà difícil. Ara no penso que tornarem a guanyar 9 partits. M’estic preparant mentalment per si en guanyem molts menys, per exemple, per analitzar què podrem fer, quina haurà de ser la nostra resposta si això passa. La meva obligació és pensar que les coses ens poden anar malament.

És una manera de gestionar l’eufòria.

Sí, exacte. I quan van malament, no dramatitzar-ho. L’any passat, per exemple. Ho vam passar malament. Llavors, inevitablement es generen tensions i es tracta de no deixar que aquestes tensions et desviïn dels valors bàsics. Per exemple, que això és un joc. I en els jocs hi ha un component de sort. N’hi ha que els pots controlar, però n’hi ha molts que no pots, com l’arbitratge, les lesions... llavors, quan les coses van malament, tot això ho tinc molt present perquè si no, t’angoixes. Al contrari, penso que si un jugador es lesiona potser serà l’oportunitat perquè un altre millori.

I en el joc, encara que sigueu professionals i hi hagi tants interessos, també hi ha un factor de gaudi.

Exacte. I d’entendre que un guanya i l’altre perd. Home, si sempre perds, doncs quin fàstic de joc, potser que el canviem. Però s’ha d’entendre que guanyar sempre no és possible. Que hi ha un component de casualitat. Que hem de treballar molt, és clar que sí, però és que els altres també ho fan.

Va dir que l’objectiu no podia ser la permanència, sinó Europa?

Per pressupost, l’objectiu ha de ser la permanència. Això és així. Però, aquest és un club amb una gran història [assenyala totes les samarretes que hi ha penjades al sostre del Nou Congost] que s’ha fet sempre sense grans mitjans. L’ambició de voler fer més del que li toca, aquest club l’ha tingut sempre. No només amb mi, eh!, la té el club en el seu ADN. Aquesta història és extraordinària i no es pot oblidar. Per això és un club especial. El que ha aconseguit, amb els mitjans que té, en una ciutat petita del centre de Catalunya, vol dir que té alguna cosa que altres clubs no tenen. I això s’ha de posar en valor. Però, sense deixar d’entendre quina és la nostra realitat, les limitacions que tenim i que ens hem de reinventar constantment. No ho dic des de la pena, al contrari. Som el que som i n’hem d’estar ben orgullosos. Tothom al club comparteix l’objectiu d’estar sempre per damunt del que ens pertoca.

Quin salt hauria de fer Manresa perquè l’objectiu de ser sempre a Europa no estigués per damunt del que li pertoca?

No hi tinc una resposta concreta. Però, si ens hi fixem, veurem que l’Eurolliga té un gran interès per tenir un equip a Dubai, un altre a París i un altre a Londres. Llocs on ho hi ha tradició de bàsquet. Però és l’objectiu de l’Eurolliga perquè són ciutats molt grans on hi ha molt negoci. Des d’aquest punt de vista, Manresa no té futur. No podem ser un equip d’Eurolliga perquè ni som en una ciutat prou gran, ni tenim els mitjans, ni se’ns valora per ser-ho. Però, hi ha l’ACB i hi ha altres competicions europees, com la que vam jugar l’any passat, que també són engrescadores. A la Copa del Rei jugarem contra els millors equips possibles. És engrescador per a nosaltres i per als nostres aficionats.

Què ha de fer el club per situar-se i mantenir-se en aquest segon nivell, diguem-ne?

Fer el que està mirant de fer que és créixer. Tant a nivell professional com en infraestructures. L’esforç que està fent l’Ajuntament i la ciutat en general per fer una ampliació del pavelló és absolutament decisiu per al futur del bàsquet a Manresa. Perquè, també em crec que «si no millores, empitjores». Crec molt en aquesta frase. El Manresa és un equip sòlid, sí, però ha de millorar per tenir una instal·lació més el segle XXI. Que hi càpiga més gent, que el model de negoci sigui diferent... el futur del club passa per aquí.

Aquest pavelló té una màgia especial, sempre ho ha dit. Hi ha perill que es perdi amb la remodelació?

No ho crec. No, de cap manera. Perquè el pavelló no fa la pressió, eh!, la pressió la fa la gent. El que fa que el Nou Congost tingui màgia, és l’afició del Manresa.

Subscriu-te per seguir llegint