Ramon Viladomat, activista i periodista: «A les colònies del Berguedà hi ha qualitat de vida»

Fins a la seva jubilació, fa ben poques setmanes, ha exercit de periodista, des de prismes diferents. Va treballar pel desaparegut Diari de Barcelona i per l’Avui. I ha estat un dels pioners a responsabilitzar-se de serveis de gabinet de premsa institucional. Ho ha fet en diferents llocs i etapes: a l’Ajuntament de Barcelona, al Comitè Olímpic de Barcelona 92 i a la Diputació de Barcelona. És un home ben conegut al Berguedà, sobretot a Gironella, on va ser una de les ànimes i director de la revista El Vilatà. Amb més o menys intensitat ha estat sempre vinculat amb ambients culturals berguedans. Ramon Viladomat Ballarà va néixer fa 66 anys a Berga, però bona part de la seva infantesa i joventut va ser a Viladomiu Nou, on va fer els estudis de primària. El batxillerat el va fer al col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic i la carrera de Ciències de la Informació, a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser un dels principals promotors de l’ONG Amics del Nepal i, actualment, entre els seus objectius hi ha el de buscar complicitats per reimpulsar les antigues colònies tèxtils.

La seva vida laboral ha estat a Barcelona, fet que li ha permès veure el Berguedà amb més perspectiva.

El potencial que té no està reflectit en la realitat del dia a dia. Formem part d’una prolongació de l’àrea metropolitana, amb una natura fantàstica, però no arrenca, no sé per què. Quan es van crear les colònies, el Berguedà era una potència, amb tren inclòs. Ara, a la comarca li falta empenta.

També hi ha moltes persones preparades que marxen a Barcelona o a altres llocs amb més oportunitats.

De gent amb empenta, n’hi ha hagut i n’hi ha. Els que van fer realitat les colònies, majoritàriament, eren del territori i van passar a formar part de la burgesia barcelonina. Érem una potència.

Una part dels actuals activistes culturals berguedans sou els mateixos que unes dècades enrere. Falta relleu?

Jo conec força la gent de la meva generació que es manté en actiu en diferents entitats. No estic tant al cas dels joves. Constato que hi ha gent bona, amb idees i projectes.

Fa 42 anys, quan va néixer la revista El Vilatà, en va ser el primer director. Ara tindria sentit una publicació com aquella?

Actualment, disposem de molts més vehicles de comunicació vinculats amb internet i les xarxes socials que se’n deriven. Jo he estat sempre amb la premsa comarcal i, encara ara, s’està fent molt bona feina. S’editen productes, també al Berguedà, que estan molt ben fets.

Durant els primers temps, l’edició d’El Vilatà era molt precària.

La imprimíem, amb la tècnica del ciclostil, a la rectoria de Gironella. Era la mateixa màquina que feia el full de missa. Amb el temps perceps com és de fàcil ara editar una publicació, si cal des de casa mateix. Després de la dictadura, havíem entrat en una nova època des del punt de vista comunicatiu, polític i social. La bona resposta ens va permetre que El Vilatà passés de tenir un àmbit local a un de comarcal. Vam poder estrènyer nous vincles amb persones i entitats del Berguedà molt interessants. Fèiem comarca.

Un dels seus reptes, juntament amb altres companys, és revitalitzar les antigues colònies tèxtils del Berguedà.

El Consorci del Parc Fluvial del Llobregat, creat el 2003, va ser un instrument molt potent per fer accions conjuntes entre els municipis. Una amb projecció va ser la celebració dels 150 anys de les colònies. Es va aconseguir una visió global que es va acabar dotze anys després, el 2015, amb la dissolució d’aquest ens. Des d’aleshores, ens hem sentit més orfes. El Berguedà no ha sabut aprofitar el potencial, únic al món, de les seves colònies. Amb la pandèmia, gent que compartim preocupacions, vam decidir impulsar un grup de treball que recupera l’esperit del Parc Fluvial. Tenim ganes de treballar.

A la majoria de les colònies hi ha brots verds. S’ocupen naus industrials i es rehabiliten alguns habitatges.

Són uns brots verds que han nascut espontàniament, sense la participació de les administracions. S’ha de valorar que una empresa tèxtil com Sauleda s’hagi instal·lat a Viladomiu Nou, i no a un polígon industrial. Hi ha un patrimoni molt important que s’ha de poder aprofitar. Tothom i arreu parla de la necessitat d’habitatge. A les colònies del Berguedà hi ha qualitat de vida. A Viladomiu Nou, ara, tots els pisos estan ocupats. Han arribat famílies joves amb fills que hi han trobat pisos a preus assequibles i on es viu bé. En altres llocs les coses no van igual.

Viladomiu Nou pot ser un bon mirall.

En aquest cas, a part de l’Ajuntament, hi ha una associació de veïns que funciona i és molt activa. Trenca aquella antiga inèrcia que, com que les colònies tenien un amo, no calia preocupar-se dels àmbits comuns.

En la seva trajectòria professional consta un cicle dedicat als Jocs Olímpics de Barcelona. Què hi feia?

El 1990, quan es va crear el Comitè Olímpic de Barcelona (COOB92), jo treballava a l’Ajuntament de Barcelona. Se’m va proposar formar part del gabinet de premsa. Ho vaig acceptar en creure que era una oportunitat única. La meva responsabilitat va ser en el conjunt de les subseus olímpiques, la de gestionar l’atenció als mitjans d’arreu del món i oferir la informació de les competicions. Va ser fantàstic, m’ho vaig passar molt bé, però l’endemà de la cloenda va arribar una crisi que ens va afectar poc o molt a tots. Jo també em vaig haver de reinventar perquè el meu lloc a l’Ajuntament estava ocupat.

...I va acabar creant la seva pròpia empresa de comunicació.

El projecte es va perllongar quinze anys. M’hi sentia bé, estava menys encotillat d’horaris i els clients estaven contents. Però ens va afectar la crisi financera que va comportar fusions entre entitats d’estalvi. Això explica que el darrer cicle laboral l’hagi fet a la Diputació de Barcelona, bona part al servei d’edicions.

En l’àmbit institucional va treballar a l’Ajuntament de Barcelona amb Maria Aurèlia Capmany.

Era una època en què hi havia pocs periodistes treballant a les institucions. Cada dia venien periodistes a l’àrea de Cultura de l’Ajuntament a la recerca de temes noticiables. Ara tot és diferent, amb moltes fonts informatives, i no sempre els professionals contrasten la veracitat.

Entre les moltes iniciatives seves hi ha la creació de l’ONG Amics del Nepal.

Allà hi va néixer la meva filla. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer aquest país, un dels més pobres del món. Hi havia, i encara hi ha, molta feina per fer. Vam prioritzar l’alfabetització de les mares, que va tenir molt bona acollida. És més important aquesta acció que no pas enviar-hi roba o altres béns materials que ja es poden comprar al mateix país a un preu més assequible. A Nicaragua, que és on va néixer el fill, no hi hem intervingut perquè ja hi havia altres ONG que hi cooperaven.

Una persona com vostè, que coneix la comarca i està ben connectat, deu haver rebut propostes per anar a llistes electorals.

No, no, seria massa crític. No sabria dir amb quina formació política em sentiria a gust, totes tenen coses bones i dolentes. Crec que per crear consciència i incidir en favor de la comarca també es pot fer des del periodisme.

Vostè és dels que van viure del principi al final la transició democràtica. Darrerament es qüestiona aquest període històric.

Va ser passar de la dictadura a la democràcia. Érem joves i tot ens semblava nou. Sembla que ara, a escala mundial, també som immersos en una altra transició. Veig un perill gran de l’extrema dreta a tot Europa. Miro país per país i em fa por l’evolució que segueixen. Hem de lluitar perquè els valors socials i democràtics no es perdin.

El poder cada vegada és a menys mans i més global. Com queda el paper de l’àmbit local?

Ja hem vist que una sola persona pot controlar satèl·lits i moure molts fils. Ens hem avançat a la ciència-ficció, la qual cosa fa reflexionar. Molts mitjans de comunicació, lògicament, són cada vegada més globals. Els d’abast local poden tenir més força si, a més a més de les notícies puntuals, van més enllà per millorar la societat. Una de les característiques del periodisme és el sentit crític, indissociable amb la professió.

Subscriu-te per seguir llegint