El projecte literari de Pasqual Farràs (Solsona, 1959) arriba a la segona etapa amb la publicació d’El vigilant i les coses, la història d’un solitari encarregat de magatzem que decideix desterrar-se de la vida comunitària. L’autor solsoní viu a Barcelona des que va marxar a la capital catalana per estudiar a la universitat, i actualment treballa de professor a l’institut Emperador Carles al barri de Sants.

Deu anys entre la primera i la segona novel·la. I mentrestant?

Després de La mort del fabulador em vaig prendre un any sabàtic, i el 2000 vaig començar El vigilant i les coses, un treball que va durar sis anys. Un cop acabat el llibre, em cal temps per agafar distància i mirar-me l’obra amb perspectiva per assegurar-me que no faig un pas en fals.

Edicions del 1984 és un segell prestigiat, amb un manresà al capdavant, Josep Cots, que en els darrers temps ha apostat fort pels autors catalans: Sílvia Alcántara (Olor de Colònia) i Jordi Lara (Una màquina d’espavilar ocells de nit), Joan Esculies (Contes bàrbars)... Vostè, però, va publicar La mort del fabulador a Quaderns Crema.

Tenia diverses opcions. El vigilant no coincidia amb el que volia Crema, per això vaig cercar altres projectes. Cots és un editor molt seriós, planifica bé el treball.

Li permetrà continuar al seu ritme el projecte que té entre mans?

Sí, no sóc un autor d’una novel·la per temporada. Tinc al cap una tetralogia que ja ha complert dues etapes. La meva intenció és parlar del conflicte entre el jo, l’escriptor i el món que l’envolta.

No s’hi posa per poc.

L’escriptor observa el món des de la perifèria, i intenta entendre’l. El protagonista de la novel·la, l’August, renuncia a intervenir en el món per intentar comprendre’l des de fora. Alhora, però, se sent empès a participar-hi i no se’n surt, es mostra inhàbil, maldestre. Se sent millor en la distància.

És aquesta la posició que adopta l’escriptor?

L’espai de la literatura és el de la perifèria. La novel·la manifesta la contradicció inherent entre la mirada objectiva i apartada de l’escriptor i la impossibilitat de mantenir la distància si decideix intervenir. És una paradoxa insalvable.

L’August se sent atrapat per aquest dilema?

És l’oposició acció-contemplació. Davant un món convuls per les contínues transformacions, amb esdeveniments que el deixen estupefacte, fuig i intenta mantenir la seva individualitat. I es pregunta: sóc un covard o un heroi?

El seu món i el dels joves d’avui en dia són gaire diferents?

Hi ha un escepticisme davant dels canvis inevitables. Els problemes de la humanitat sempre són els mateixos, però hi ha un desconcert constant. Els homes i les dones de la meva generació cada dia es llevaven sabent què havien de fer. Ara mai no saps què passarà. Podem dir que vivim en la nostàlgia d’un món de formes permanents. L’August aspira a això, però no és babau i sap el pa que s’hi dóna.

És l’August un Bartleby?

En Bartleby és un referent, certament. M’agrada citar aquella frase seva tan característica: «m’estimaria més no haver-ho de fer». Arriba un punt en què allò que et queda és el teu petit espai. En el cas del vigilant August, és el magatzem on treballa.

L’angoixa de l’individu contemporani?

Sí, la incomoditat de sentir-se desplaçat, de no saber on situar-se.

És obvi que el dolor existeix.

És clar, si no ets miop ets conscient del dolor, del mal que hi ha al món. A la novel·la passen coses, sobretot en l’àmbit intel·lectual, moral.

S’endevina en el llibre una certa crítica política. Era la seva intenció?

No és una novel·la per llegir-la en clau de res, però és cert que hi surt el debat de sempre entre les forces progressives i les conservadores. L’obra està escrita de tal manera que no s’identifica amb cap època ni cap lloc concret.

És possible quedar al marge?

Crec que no. La vida de l’August no és autèntica, està escapçada.

La seva ambició literària es mostra en la forma. Estem parlant d’una novel·la amb pocs diàlegs, llargs paràgrafs, minucioses descripcions...

Crec que la literatura és forma, llenguatge. La literatura és discurs: el narrador es distancia i imposa, en el bon sentit de la paraula, i crea un món que se sustenta en el discurs.

Té clar el seu ofici.

El novel·lista és un mentider perquè la literatura és falsedat. Una mentida que cal que agradi i que no sembli una mentida.

La necessitat i La vida a la frontera són els títols dels dos darrers llibres de la tetralogia. Tornarà a fer-nos esperar deu anys?

No em ve de gust acceptar cap compromís, però evidentment no tardaré tant. El mercat literari no tolera llargues absències.

Amb qui s’identifica, literàriament parlant?

Connecto amb les alternatives avantguardistes del segle XX, assimilant-ne la influència per la via de la caricatura. Si no, fóra insuportable: cal una certa autoparòdia per no fer el ridícul. M’agraden autors com Musil, el Pessoa del desassossec, els personatges clavats a terra de Becket, el Buzzati d’El desert dels tàrtars... Hi ha també un fenomen interessant a la literatura catalana: la narrativa estoica. Es tracta d’un concepte recent que parteix de la base que, atès que viure d’escriure en català és difícil, tant per tant actuem amb llibertat i independència, al marge de les exi-gències del mercat. Però això no té res a veure amb la literatura amateur.

Una literatura compromesa?

Sí, perquè t’hi va la vida. Hi ha una generació d’autors catalans molt interessants, com Jordi Lara i Manuel Baixauli, entre altres, que creen el seu món propi. I no estem parlant de casos aïllats, sinó que constitueixen una tendència. El cas extrem seria Miquel Bauçà, un mite amb una obra inabastable que tomba d’esquena. També podem esmentar Miquel Àngel Riera, un autor enorme. Hi ha un circuit al marge de les convencions... Podríem dir que és la literatura de l’August.