e

l paper d'embalar que Josep Mestres Cabanes (Manresa, 1898-Barcelona, 1990) va convertir el 1945 en una espectacular escenografia de l'Aïda de Verdi encara serveix per omplir el Liceu el 2012. Els 120 decorats que va pintar l'artista en plena postguerra, amb un material simple però que s'ha revelat notablement resistent, han sobreviscut el pas del temps i les flames de l'incendi del 1994, i avui mostraran un cop més el talent amb què van ser creats en l'estrena d'una nova producció d'un dels títols emblemàtics del gènere operístic. La tercera al Liceu en aquest segle després de les que van pujar a escena el 2003 i el 2007. L'espectacle estarà en cartell fins a final de mes amb funcions els dies 21, 22, 24, 25, 27, 28 i 30 de juliol, i tindrà la presència de la Polifònica de Puig-reig en el conjunt coral juntament amb el propi del teatre barceloní.

"Només s'ha hagut de reparar una bambolina que estava bastant tocada, havia saltat una part de la pintura, però la resta de l'escenografia estava més o menys bé", assegura l'enginyera Esperanza Valderrama, membre de l'oficina tècnica del Liceu i veïna de Manresa durant la seva etapa universitària. Aïda és una òpera en quatre actes ambientada a l'Egipte faraònic on Mestres Cabanes va aplicar la tècnica realista i historicista que marca la seva trajectòria com a escenògraf del teatre barceloní, on va treballar del 1941 al 1956.

Els decorats dels quatre actes de l'Aïda de Mestres Cabanes són d'una fragilitat extraordinària, un mal moviment és un estrip. Per això, els fragments de paper estan units per unes cingles de tela i cada peça s'assegura amb unes varetes als extrems per evitar mals gestos. Les pintures reposen habitualment en caixes al magatzem del Liceu, en una nau industrial del Bruc (Anoia), d'on en els darrers anys només han sortit en les dues ocasions esmentades i per viatjar a Santander i Oviedo.

El taller d'escenografia de Jordi Castells, ubicat a Santa Agnès de Malanyanes (la Roca, Vallès Oriental), va fer la reparació de pintura artística necessària a la bambolina esmentada, una peça de 4 metres d'alt i 18 d'ample que apareix al quadre segon del primer acte, que representa l'interior del temple de Fthà. Les esmenes menors s'emprenen al mateix Liceu. Valderrama recorda que les tatxes necessàries per clavar els papers a l'estructura de fusta que els sustenta "no les venien enlloc més que a Milà".

L'escenografia de Mestres Cabanes és un luxe patrimonial del que pocs teatres poden presumir, i una solució pràcticament en desús en un model operístic que avui en dia prima propostes escèniques cada cop més tecnificades. El mestratge de l'artista manresà es palesa en la lluminositat i la perspectiva, elements que les pintures porten incorporades i aconsegueixen amb una remarcable versemblança.

Mestres Cabanes va treballar durant vuit anys en una escenografia que ell mateix va considerar un exemple del concepte d'angle mestre que va desenvolupar al seu Tratado de perspectiva (1964). Una creació esplèndida de la qual el Liceu se'n continua beneficiant gairebé set dècades després.