De Manresa i a Manresa. El periodista Genís Sinca (Manresa,1970), flamant guanyador del 45è premi Josep Pla de prosa en català per Una família exemplar, té molt clar (claríssim, de fet), que aquest llibre, que sortirà a la venda el 7 de febrer publicat per Destino, "serà molt bo per a Manresa". Primer perquè la ciutat se situa en primera línia del mapa literari català amb el prestigiós guardó obtingut per Sinca. I segon, perquè la ciutat tindrà, finalment, amb aquesta novel·la i les altres dues que la seguiran, un "univers literari propi". Ho farà amb els Mirabaix, una família benestant manresana, nourics i arribistes, amb casa al Passeig, que s'emparenten, a través d'un casament, amb els Bou, família tortosina de renom. Una sàtira de 480 pàgines situada en la Manresa del segle XXI. I si serveix de baròmetre, com diu ell, el seu pare "que és un home molt seriós, manresà de soca-rel, ha rigut de valent".

La ironia ja comença pel títol.

Sí. De fet és una antinissaga. Una crítica a les nissagues catalanes que es deixen enlluernar pels diners i l'aparença.

I el jurat li ha valorat el seu registre humorístic. Per què amb humor?

Per què vull que la novel·la sigui un antídot contra l'ensopiment general. Dono les pistes del que no s'ha de fer. I el punt d'inflexió està en la precipitació: no vulguis córrer per firmar qualsevol paper; has de llegir la lletra petita i no deixar-te enlluernar pel diner fàcil o la fama. La misèria moral és per tot arreu. I si li deixes marge, entra a casa. La novel·la és un cant a la bona gent.

Però amb sorna?

Sí. És una mica com quan mires aquells programes de la tele en què tothom cau. Rius del mal de l'altre encara que et sàpiga greu.

Entenc que vol entretenir però també fer reflexionar?

Sí. És un retrat. El lector ja traurà les seves conclusions. Entendrà el missatge i pensarà: a mi no em passarà.

Quin pes té Manresa?

Tot. I el continuarà tenint. Hi ha una segona i tercera part. Una nissaga manresana tremenda!

Qui són aquests Mirabaix?

Són una gent molt especial. Establerts a Manresa i ficats a totes les parcel·les de poder: ajuntament, immobiliàries... Uns saltataulells i grimpaires amb una peculiaritat, tot s'assemblen, tenen rostre de rosegador.

Manresans de tota la vida?

[S'ho pensa]. L'origen del llinatge és el que descobrirà amb horror el doctor Bou, que s'entusiasma amb aquests manresans, que casa la seva filla amb un d'ells, que suposa que és el gendre perfecte, i que s'adona que s'ha equivocat i que ha casat la filla amb una gent que ho acaba devorant tot, una família que més que la fortuna vol robar-los el nom.

Rates.

Sí, és l'herència d'Albert Camus i un homenatge a La pesta. La pesta torna a Europa i les rates arriben a Manresa!

Escolti, personatges manresans de carn i ossos? Recognoscibles?

No, no, en absolut. Ningú no s'hi podrà veure reflectit. És tot fictici. He inventat dos arbres genealògics complets. No deixa de ser una història, un enfrontament entre dues maneres de veure la vida: la d'una nissaga amb una llarga història, d'homes il·lustrats i amb un nom i un prestigi fets; i la família benestant però sense història, plena de materialistes, que volen aconseguir algun estatus.

Arribistes, saltataulells... en sortiran malparats els manresans?

Els manresans queden bé però en qualsevol ciutat hi ha personatges poc agradables. Això passa a qualsevol lloc però les autèntiques nissagues familiars no són de Barcelona. A més, Manresa és casa meva, la conec, i és el marc perfecte: ni massa gran ni massa petita, amb una àmplia història, rica, extensa i truculenta.

Però podríem parlar d'un caràcter manresà?

I tant que sí. Jo el definiria d'una barreja de gran capacitat social amb gran hermetisme familiar. Jo buscava encetar un univers literari en un territori que pràcticament inexplorat.

Sap que, curiosament, divendres es va presentar a Ca la Samsona L'entrepà, una novel·la situada a Manresa?

Sí. I fins i tot vam estar buscant amb el meu pare el bar que havia inspirat la novel·la.

Diria que Manresa ha estat una ciutat antiliterària?

Sí. Però t'asseguro que ho deixarà de ser. El Pla ens dóna a conèixer i ens dóna prestigi.

A la ciutat?

I tant! No se si la novel·la portarà visitants a Manresa però hi ha un recorregut Mirabaix que comença al Passeig, el lloc on es tapen les vergonyes, i que visita sovint el cementiri.

Sorprès pel premi o convençut de l'èxit?

Jo m'hi presentava amb una novel·la que veia molt clara i finalment la decisió del jurat va ser unànime. Això m'ho prenc com un bon símptoma.