El jerarca nazi Heinrich Himmler, comandant en cap de les temudes SS, va visitar el monestir de Montserrat a la recerca del Sant Graal el 23 d'octubre del 1940, només vuit dies després que el règim franquista executés el president legítim de Catalunya, Lluís Companys, al castell de Montjuïc. L'aleshores jove pare Andreu Ripoll va ser a desgrat seu l'amfitrió d'un hoste tan incòmode: els seus superiors van fer valer l'obediència deguda per delegar en aquell monjo que parlava alemany la ingrata missió d'acompanyar Himmler al llarg de la jornada. Una missió difícil de pair per a qui no podia entendre tanta consideració amb un criminal. La Sala Àtrium de Barcelona manté en cartell fins diumenge una peça còmica escrita per Beth Escudé (Barcelona, 1963) que planteja la necessitat d'afrontar de cara els episodis foscos de la història recent per entomar la construcció d'una nova Catalunya.

Tractar la visita de Himmler a Montserrat i els remordiments de consciència d'un monjo en un to informal la va obligar a ser més cauta del compte?

Marc Chornet i Carles Bigorra em van fer l'encàrrec d'escriure una obra sobre el pas de Himmler per la muntanya, per a un sol actor i en clau de comèdia. Però quan em vaig documentar sobre un període tan obscur de la nostra història com els inicis del franquisme, vaig adonar-me que potser no me'n sortiria. No sabia com convertir aquell episodi tan trist i terrible en una peça còmica. El Marc, però, em va comentar que si havia estat capaç de fer-ho amb un tema com el maltractament a Aurora De Gollada, ara també en seria capaç.

Cap condició prèvia? Res d'autocensura?

Carta blanca per furgar no tant en la visita de Himmler com en el mal tràngol del pare Ripoll, que a l'obra pren el cognom de Montiel. La situació d'aquest personatge, que va tenir remordiments tota la vida, m'interessava molt.

L'espectacle posa de relleu la càrrega moral del comportament de Montiel. Però a qui ridiculitza vostè és al pare Escuder, nom de ficció que atorga a qui va ser l'abat Escarré, en el moment dels fets prior del monestir. Per què en fa aquest retrat?

Les fotografies no enganyen. El No-Do no enganya. Escarré va portar Franco i la seva senyora sota pal.li. En els primers moments tot era confús i estrany, i potser es podia adduir ignorància. Però Montserrat va fer la pilota al franquisme durant molts anys, i als 60 el règim ja tenia prou bagatge de tortures per al.legar desconeixement.

Fa uns mesos es van commemorar els cinquanta anys de les declaracions d'Escarré al diari francès Le Monde crítiques amb el règim de Franco. El 1965 es va veure obligat a abandonar el monestir de Montserrat i marxar a l'exili. Aquest episodi contradiu la versió de l'Escarré condescendent amb el franquisme.

Segurament es va penedir del que havia fet en el passat i va tenir un comportament diferent. L'obra parla de la necessitat de mirar enrere i no repetir els errors. Ningú no nega que l'abat Escarré va ser molt catalanista, però també hem de parlar del Montserrat franquista.

Es podia ser una altra cosa?

Hi ha gent que m'ha dit que Montserrat no podia fer altra cosa, però a mi em sembla que tampoc no calia tractar Franco de tu i portar-lo a sopar. És clar, però, que no tothom estava d'acord amb aquesta actitud, i el pensament del pare Ripoll n'és un exemple. Montserrat és un lloc d'acollida i pensament, sobretot a partir dels anys 70, però durant els anys més foscos hi va haver una complicitat amb el règim que no agradava a tothom. No se'n parla gaire, i sovint hi ha hagut monjos que ho han recordat de forma esbiaixada.