Mariola Membrives és una cantant i actriu cordovesa establerta fa temps a Barcelona. «Llorona» és el disc que la va llançar a la fama en el qual barreja el flamenc amb el folklore llatinoamericà i és un homenatge al dolor al qual es canta, i s’introdueix en un univers molt personal on les històries de les cançons són les protagonistes. Membrives també és professora de flamenc i es considera una artista multidisciplinària que es mou entre la música, la interpretació i la dansa.
És molt ploranera?
Sí, molt, moltíssim. A més, als ulls tinc una sensibilitat especial i només que em toqui alguna cosa, ja ploro. Però, a banda, m’emociono fàcilment.
Quan ha estat l’última vegada?
Doncs miri, cantant. Avui he estat a punt de plorar per una notícia que m’ha afectat, però al final no. Cantant ploro molt, l’últim cop fa ben poc.
Per cantar flamenc, és millor estar trist o alegre?
No ho sé, no ho he aconseguit esbrinar del tot, depèn. Però penso que en general és sempre millor estar alegre, no? És bo estar alegre mentre cantes, però algunes històries que expliquen les cançons no les pots entendre si no sofreixes.
El meu fill de set anys no sabia ni què era el flamenc, i va anar a un espectacle i va quedar abduït. Per què?
El flamenc té una força brutal. Encara que es canti fluixet. Prové de segles, abasta totes les cultures que han passat per Andalusia. I les sentències de les seves lletres... El flamenc és la forma de sentir d’un poble, igual que el blues. És profund, immens, no te l’acabes.
Com a professora ja ha tingut algun alumne japonès, com és tradició?
Alumne no, però el guitarrista del meu últim treball és japonès. És molt especial, no té res de flamenc però té aquest so, aquesta ràbia... Jo volia això. A classe encara no, però li vull dir que aprenc més que ensenyo.
Ara està amb La Fura dels Baus. La veig cantant flamenc penjada d’una bastida i en pilotes.
Tot arribarà (riu). Faig una cantata, algunes incorporacions...i l’acompanyament és amb una màquina de desgranar blat de moro. El proper ja és enfilar-me a una grua, no sé si em sortirà la veu.
Catalunya encara estima el flamenc, malgrat la política?
Jo veig que sí. Sempre hi pot haver algú amb perjudicis, però l’art va molt més enllà, la gent s’emociona com arreu. El flamenc transcendeix, la gent l’identifica com una cosa sensible i honesta. Si de cas he tingut algun problema amb alguna subvenció... però amb el públic, mai, ni una mica de menyspreu.
Què respon quan algú diu que els andalusos són ganduls que viuen gràcies als diners dels catalans?
Qui digui això que vagi a a un xiringuito de Màlaga a treballar 14-15 hores cada dia. Això és cosa dels polítics. Em dol quan els polítics remenen les entranyes per aconseguir vots, em fa ràbia, m’és igual que ho facin polítics andalusos o catalans.
