Amb una revelació «molt íntima», Ramon Solsona, el flamant guanyador del divuitè premi Amat-Piniella per Allò que va passar a Cardós (Proa), acabava ahir el seu discurs: «la meva àvia Ventureta era de Manresa. I m'emociono en recordar-la. Era una persona senzilla, honrada i treballadora, com l'avi i el meu pare, que va ser fill únic. I els quatre néts vam aprendre d'aquesta generació a ser bones persones, a ser honrats i a estimar la llengua». I si Solsona va voler compartir el seu passat familiar amb el públic que omplia, ahir al vespre, tres quartes parts de l'Auditori de la Plana de l'Om, va ser perquè, com va instar-li el manresà Genís Sinca, escriptor i jurat de l'Amat-Piniella, el guanyador del guardó havia de parlar del premi i de la ciutat. Per traslladar arreu la «solidesa» d'un guardó literari que es convoca a Manresa i que porta el nom d'Amat-Piniella. I Solsona es va fer seva la proposta de Sinca fil per randa. Res millor que un vincle familiar.
Reivindicació i reconeixement
La majoria d'edat del Premi Amat-Piniella va tenir amb Solsona la seva dosi d'emotivitat però també de reivindicació. El guanyador va obrir el seu discurs amb un contundent «som en un acte polític. En un país normal les festes literàries homenatgen la sensibilitat artística, la intel·ligència... però nosaltres hem de tenir clar que qualsevol acte a favor del català, quan parlem, quan llegim en català, no és només plantar cara, és una victòria. Necessitem petits milions d'actes diaris i col·lectius de resistència activa en aquests moments». Solsona va mostrar la seva gratitud als promotors de l'Amat-Piniella i va voler «honorar» els altres tres finalistes: Gemma Ruiz, amb Argelagues; J. N. Santaeulàlia, amb La sorra vermella; i Enric Umbert, amb L'últim passatge de Walter Benjamin. Perquè, com va remarcar, «no són els meus adversaris», sinó quatre escriptors amb la voluntat de fer «obres de qualitat, cadascú tan bé com sap». I, finalment, el veterà i reconegut autor barceloní, nascut el 1955, va explicar com la novel·la amb què ahir s'enduia l'Amat-Piniella li ha proporcionat «un retorn extraordinari» sobretot en forma de vivències que li han aportat els lectors en llegir la seva obra: «és la gran recompensa». Allò que va passar a Cardós relata la transformació de la vall de Cardós, als Pirineus, els anys seixanta, quan es comencen a construir les grans infraestructures hidroelèctriques que van canviar la fesomia física i humana del territori.
«Una vida per escoltar»
Si les paraules van ser les protagonistes de la segona part del lliurament del premi, la música ho va ser de la primera. La hi van posar els germans Arnau i Ferran Bar-rios (violí i piano, respectivament) amb el programa Joaquim Amat-Piniella. Una vida per escoltar. Per l'auditori van desfilar melodies de foxtrot ( Mary Jane), swing ( Tchavolo Swing), tango ( Julieta), L'emigrant i una cançó jueva (pensades per al seu confinament als camps) en un recor-regut molt aplaudit que es tancava amb La santa espina, Yumeji's Theme i Lili Marlene.
El llegat d'Amat-Piniella va centrar el discurs de Jordi Corrons, president d'Òmnium Bages-Moianès -entitat promotora del premi- per remarcar els qui «ens han precedit en la defensa de la llengua i la cultura. Ens mantindrem fidels al servei d'aquest poble». La censura (Arco); la llengua, la cultura i el país -lema d'Òmnium- posats en «entredit» i la (poca) visibilitat de les dones -només dues han guanyat aquest premi- van dirigir el discurs de la regidora Anna Crespo en una nit que tancava l'alcalde, Valentí Junyent, reconeixent la feina «dels nostres escriptors, lectors i de les persones que treballen per la nostra llengua».
