La història darrere del film de David Victori explicada pels seus pares

El pacto desgrana una experiència límit: una mare disposada a tot per salvar la vida de la seva filla, que està en coma irreversible. Poc abans d'acabar la pel·lícula, David Victori va confessar a la seva mare: «No sé si agradarà o no, però jo sé que aquesta pel·lícula l'havia de fer i, per tant, ja estic content». I tot plegat és, perquè, tal com diu Rosa Mari Blaya: «Darrere d'aquesta pel·lícula s'hi barregen moltes coses». Salvador Victori va posar per escrit el que li passava pel cap arran de la mort de la seva filla Mia, el 29 de novembre del 2010 a Los Angeles, l'estiu següent. «Recordo que havia anat als Hermanos, a La Salle, i ens havien explicat exemples de gent que quan es trobaven en un cas molt difícil venien l'ànima al dimoni. I quan la Mia va estar d'aquesta manera, pobreta, hi havia pensat molts cops, que, si jo pogués, també ho faria per poder-la salvar», explica el pare del cineasta, i remata: «Això és el que va enganxar el meu fill per fer El pacto».

Rosa Mari Blaya no té inconvenient a descriure com va ser la mort de la seva filla Mia: «Va passar el 7 de novembre i va estar en coma fins al 29. Era professora de Filologia Anglesa a Bellaterra i havia fet una tesi molt innovadora que la portava a fer conferències per a professors per tot el món. Per la feina, van concretar que aniria un any a treballar en una universitat a Los Angeles. Estava casada i tenia tres fills, de 4, 9 i 13 anys, i van arribar a l'acord de marxar amb els nens. També la va acompanyar la seva germana Sandra. Quan feia un mes i mig que hi eren, va anar un vespre a l'habitació de la seva germana, li va dir que no es trobava bé i va caure desplomada». Va tenir un aneurisma.

Esperar un miracle

I continua el relat d'uns dies angoixants: «Cada dia ens parlaven els metges, perquè es creien que no entenia l'estat de la nostra filla. Perquè allà a Los Angeles tenir una persona endollada val molt cèntims. I un dia els vaig dir als meus fills que els diguessin que sí, que sabia que estàvem esperant un miracle. I vam estar-hi 22 dies. Els primers dies realment pensava que potser se'n sortiria... i si en vaig oferir, de coses, Déu meu, tot i més! Tot el que es pugui oferir...». És en aquest punt que s'emociona, però continua amb la seva explicació: «Va arribar un moment que ella ja no podia més, que lluitava, però no podia estar d'aquella manera. I tot el que jo havia demanat que se salvés, demanava a Déu que se l'emportés, si és que hi havia un Déu o el que fos. Que jo l'hi entregava... I em va quedar una espina clavada molt forta, perquè he estat tot aquest temps pensant que potser no m'havia d'haver rendit, que potser encara havia d'haver lluitat més. Però després de veure la pel·lícula del David em va quedar una pau molt gran».

Per què va arribar aquesta sensació, que fins i tot va sorprendre el seu fill? «Perquè ara sé que vaig fer el correcte. Vaig lluitar molts dies perquè se salvés, però quan vaig veure que ja no podia més, pobreta, jo la vaig entregar, no sé on, perquè no patís més, perquè estigués en pau. Voler que es quedin és egoisme. Quan estimes una persona l'has de deixar marxar, inclús l'has d'ajudar a marxar». I la seva catarsi no s'atura aquí: «Al cap de quatre anys em vaig trobar amb un cas molt fort. Al cap d'un mes de morir-se la Mia, a la meva germana petita, la Montse, la van operar i va estar lluitant quatre anys. Llavors la seva filla gran em va demanar que l'ajudés a deixar-la marxar, perquè el seu home i algun dels seus fills no ho volien. I jo deia que si l'estimàvem l'havíem de deixar marxar, perquè ja no podia més. Quan vaig acabar, vaig tornar a dir 'gràcies, Déu meu', que no ho havia pogut tornar a dir. I aquella nit se'n va anar», i Rosa Mari Blaya acaba altre cop amb els ulls plorosos. També mostra els seus dubtes que «tothom entengui el final d' El pacto, que és renunciar a una persona per amor. Per això em va deixar aquesta pau, que és el que em feia falta».

Durant els cinc anys de gestació d' El pacto, David Victori va mantenir els seus pares allunyats del projecte. Tot i que van saber que el protagonista inicial era el pare, però que es va canviar per la mare d'acord amb els productors. «Quan ja sabia que ho tenia tot arreglat, un dia li vaig demanar que em deixés llegir el guió, i em va dir que no, que ja veuria la pel·lícula», apunta el pare, Salvador Victori. La mare destaca que un dia, dinant amb els germans, «va dir si en volíem veure un fragment, i jo li vaig dir que estava d'acord amb el que havia dit: que ja la veuríem quan estigués acabada». Per això el seu primer contacte amb El pacto va ser en la preestrena: «I no em va fer plorar, tot i que soc ploramiques».

El missatge de WhatsApp

Però Rosa Mari Blaya va tardar dos dies a parlar amb el seu fill: «Vaig estar muda perquè jo també havia de pair la pel·lícula». I al final li va enviar un missatge de WhatsApp. «No sé exactament què hi diu, però li dic que la pel·lícula m'ha donat molta pau i que em feia falta perquè durant molt de temps havia tingut l'espina clavada que potser no havia fet el correcte amb la Mia», apunta. David Victori va enviar el missatge al coguionista d' El pacto, Jordi Vallejo, i als productors, Edmond Roch i Jordi Gasull. «Jo li vaig dir que era per a ell, i ell em va dir que l'havia compartit perquè l'havia emocionat molt, i que els productors li havien dit que tan sols per això ja valia la pena haver fet la pel·lícula», declara. Els pares del cineasta han tornat a veure El pacto en l'estrena al Bages Centre de Manresa, i la mare assegura que «sé que la veuré més vegades».

Salvador Victori, que va ser músic de l'orquestra Los Cinco Magníficos i va crear l'agència de representació d'artistes Victori Produccions, que ara porta el seu fill Xevi, assegura que David Victori «estava nerviós per la responsabilitat de fer el seu primer llargmetratge, però tot ha anat bastant bé». Rosa Mari Blaya, establerta com a perruquera als 17 anys i més tard (arran d'una operació a la mà) impulsora de Manresa Tot Gresca, empresa organitzadora de celebracions, l'interromp per puntualitzar que «hi ha crítiques bones i d'altres que no, perquè és una pel·lícula que l'has d'entendre. Jo sí que sé el que hi ha al darrere».

Victori i Blaya van començar a sortir quan tenien 19 i 14 anys i es van casar el 1963, als 25 i 20 anys. Van tenir cinc fills: Montse, Mia, Xevi, Sandra i David. I tenen set nets: Carla, Aina, Gerard, David, Pol, Pau i Mia. El fill petit ha emprès camí en el difícil món del cinema. «Al principi volia ser actor, i l'havia portat a alguns càstings», diu la mare; i el pare apunta que tot va canviar en fer una obra de teatre a La Salle. Entre tots dos van desgranant que era un drama i que el seu personatge moria al final. Que van anar-lo a veure amb les seves germanes i que molta gent va acabar plorant. Que el David devia espiar per darrere el teló i que al cap d'uns dies els va dir: «Ara ja sé ben bé el que vull: no vull ser davant la càmera, vull ser al darrere. Vull fer sentir coses a la gent, fer-la emocionar». La mare el va fer reflexionar: «Vols dir que no et poses en una vida molt complicada? Vols dir que et guanyaràs la vida fent això?». Però la resposta va ser immediata: «Ni que hagués de passar gana, és el que sé que m'agrada».

Però els pares el van acompanyar en el seu camí. El següent pas va ser apuntar-se a uns cursets del director de cinema Bigas Luna (1946-2013). «Ell s'hi va posar en contacte, però un dia que hi va anar em va trucar un secretari de Bigas Luna i em va dir que no podia participar-hi perquè no tenia els 18 anys. I vam estar parlant molt i li vaig destacar que era una persona molt madura per la seva edat. I el devia convèncer perquè va parlar amb Bigas Luna i el va agafar com a ajudant. I hi va estar cinc anys», rememora Rosa Mari Blaya. Al cap d'uns mesos, els pares fins i tot van anar de convidats a la casa pairal de la Riera de Gaià (Tar-ragonès) del director de Jamón, jamón. «Bigas Luna precisament ens va dir això: que trobava que el David era molt madur, molt diferent, que tenia les idees molt clares... i que no calia que anés a l'acadèmia de cinema de Barcelona on l'havíem inscrit, que havia d'aprendre de la realitat, del dia a dia: 'deixeu-me'l i ell sabrà com ha de fer les coses'». Va ser el seu assistent de direcció a la pel·lícula Son de mar (2001).

Converses de matinada

Per què és especial el David? La mare respon ràpidament: «No és per la carrera que ha fet, sinó perquè és molt espiritual. Necessita parlar molt i que l'escoltis. Quan vivia aquí amb nosaltres, a vegades acabàvem de sopar i el seu pare, al cap d'una estona, se n'anava a dormir i a nosaltres ens tocaven les 3 i les 4 de la matinada parlant. Ell ho necessitava: volia saber el què i el perquè de les coses. No es conformava, volia aprofundir més. És especial, no és perquè sigui el petit, ni perquè me l'estimi més. A tots els estimo igual i tots han estat mimats perquè tots han estat petits». Mentrestant el pare apareix amb un dels àlbums en què acumula retalls de premsa en els quals el David Victori Blaya és el protagonista.