Acabats d'arribar a Manresa, saluden en llengua maputxe: «Mari mari». Tot i que no tots la parlen. La història del poble indígena maputxe, establert a la Patagònia (el sud del que ara és l'Argentina i Xile), és plena de repressió i resistència. La més veterana del grup, Elsa Quinchaleo (75 anys reconeguts, tot i que podrien ser més perquè no hi ha registres fiables), explica que, havent-se traslladat a Santiago de Xile fa més de 40 anys, «mai vam parlar al nostre fill en llengua maputxe, perquè a l'escola el pegaven si la parlava i li deien l'indi. Però no era indi, era maputxe! Mai li parlàvem maputxe, ni el convidàvem a les cerimònies, perquè volíem que estudiés tranquil. Quan ja estava casat, vam començar a despertar, vam veure que era dolent el que estàvem fent, i la meva neta sí que sap parlar maputxe».

Els maputxes són 1,7 milions d'entre els 17 milions de xilens. Són un poble amb una tradició, una llengua i una espiritualitat «molt connectada amb el territori, amb els ancestres, amb la nostra biodiversitat (arbres, rius...). Tenim molta connexió amb la terra: Mapu és terra i te és gent. Som gent de la terra», exposa el ballarí i coreògraf Ricardo Curaqueo, que presenta a la Fira Medi-terrània Malen, un espectacle que, després d'haver triomfat a Xile, travessa per primer cop l'Atlàntic.

Curaqueo es presenta com a maputxe, però reconeix que fins fa ben poc no ha pogut fer «una traducció artística del ritual maputxe». Abans ha hagut de reconèixer la seva identitat: com a individu d'un poble indígena amb una educació occidental i una professió concreta, la de ballarí. Malen és una paraula maputxe que s'identifica amb les nenes, també té molt a veure amb el despertar del coneixement i, a més, es relaciona amb la primavera, i l'espectacle parla de tot això: «La nena maputxe és un símbol del que volem ser: persones florents, lluminoses, plenes d'afecte».

La primera protagonista la tenia ben a prop: es tracta d'Ayelen Curaqueo, la seva germana petita, que quan va començar el projecte tenia 9 anys. «Ella és la més petita de la família i qui comprèn de manera més espontània el ser maputxe, sense sentir la discriminació que ha existit durant molts anys a Xile». A partir d'ella va anar reclutant dones de diverses edats perquè «ser maputxe ha passat per moltes etapes, i cada generació ho ha viscut d'una manera diferent. Abans vivíem plenament en connexió amb el nostre territori, al camp, però la industrialització ho va canviar. Hem hagut de fer exercicis de resistència per seguir sent com som, i cadascú parteix del seu lloc: hi ha ballarines professionals, actrius, secretàries, professores, teixidores, estudiants...». A Manresa pujaran a l'escenari de la Sala Petita del Kursaal (avui, a les 19.30 h) tretze dones que posen la seva experiència espiritual, de les cerimònies de la terra, al servei d'un exercici creatiu col·lectiu de dansa contemporània, en contacte amb el ritual, els cants, les danses tradicionals. «No és una obra hermètica de maputxes per a maputxes, sinó que una persona que no tingui cap noció del nostre món pot entrar en l'espiritualitat amb elements molt senzills, però tan profunds i honestos que commouen», asssegura el coreògraf.