Picasso sempre va tenir un ull posat a Barcelona tot i que de ben jove es va instal·lar a França i només va tornar a la ciutat on es va fer artista de forma esporàdica. L'existència mateixa del museu que porta el seu nom al carrer Montcada -amb un conjunt d'obres de gran interès, sobretot les que tenen a veure amb el seu primer període- és un senyal inequívoc de l'estima que el creador malagueny va sentir per la capital catalana. I és en aquest centre on es desplega actualment una exposició que dona testimoni de la voracitat creativa de Picasso: comissariada per la solsonina Claustre Rafart, es pot veure la mostra Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili. Una història sobre art i amistat que certifica l'interès que el pintor va sentir pels llibres al llarg de la seva vida. Es pot veure fins al 23 de febrer.
«Més enllà de crear veritables obres d'art de la bibliografia moderna», explica Rafart, «Picasso sentia passió pels llibres, per llegir-los i per fer-los...». Després de publicar, a final del 2016, el volum Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili, Escrits des de Barcelona (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), la solsonina ha posat a l'abast del públic en format expositiu el coneixement extret del Fons Anna Maria Torra i Gustau Gili Esteve, que el Museu Picasso va adquirir el 2014, així com del fons documental procedent de la Donació Editorial Gustavo Gili, que va arribar el mateix any. La proposta es complementa amb un catàleg que inicia una nova col·lecció de publicacions del museu, com s'explica en la peça adjacent.
L'exposició s'estructura a partir de les dues etapes de la relació que Picasso va mantenir amb la nissaga dels editors Gili. La primera, tal com apunta Rafart, va començar el 1926, quan Gustau Gili Roig i el periodista Agustí Calvet, Gaziel, assessor de l'editorial, van proposar a Picasso -a través de Pere Ynglada, representant de l'empresa a París- il·lustrar El sombrero de tres picos a partir dels dibuixos que havia fet el 1919 per a la representació del ballet basat en l'obra de Pedro Antonio de Alarcón. El projecte no va reeixir, com tampoc ho va fer la posterior idea de donar contingut plàstic a alguna peça de Góngora.
Tot i que ambdues voluntats van quedar avortades, Gili va projectar una nova línia de bibliofília moderna que havia de portar per títol Ediciones de La Cometa. «Picasso va acceptar il·lustrar La Tauromaquia, de Pepe Illo», comenta Rafart. I, malgrat que el malagueny va realitzar set gravats dels deu de previstos, el projecte també va quedar en els llimbs de les bones intencions.
La segona és la bona
La vida va donar una segona oportunitat a la relació entre Picasso i els Gili a partir del 1956, amb Gustau Gili Esteve, fill de Gili Roig, i la seva dona, Anna Maria Torra. «El primer contacte va tenir lloc el 6 de gener del 1956», anota la solsonina: «Picasso els va dir que estaria encantat de continuar fent La Tauromaquia». Aquesta segona etapa va estar marcada per una fecunda vinculació professional i, també, per una bona amistat. «Feia poc que Picasso havia conegut Jacqueline Roque i li va dir que d'en Gili i Torra se'n podia refiar», afegeix Rafart: «Entre les dues dones hi va haver molta amistat. De fet, l'última visita que la Jacqueline va fer a Barcelona, l'any 1986, va ser per visitar l'Anna Maria, que patia Alzheimer».
«El treball entre Picasso i l'Editorial Gustavo Gili va tenir com a fruit veres joies de la bibliofília moderna com La Tauromaquia i El entierro del conde de Orgaz», assenyala Rafart, sumant a la llista «una producció editorial en diferents àmbits fèrtil i acurada». En total, «Picasso va fer per a Gili 6 dels 150 llibres que va il·lustrar al llarg de la seva vida», incloent-hi els dos esmentats per a Ediciones de la Cometa: l'obra de Pepe Illo va sortir a la venda l'11 de desembre del 1959, i El entierro del conde de Orgaz va veure la llum l'octubre del 1969.
L'exposició és rica en material gràfic i documental «gairebé tot inèdit», tal com apunta Claustre Rafart, que en els darrers temps ha comissariat al Museu Picasso les exposicions Els 156 gravats i La cuina de Picasso.
Barcelona, teló de fons
Més enllà de la relació estrictament professional, i com a conseqüència del vincle amical que es va establir entre el matrimoni Gili-Torra i Picasso, l'exposició posa en relleu la importància que Barcelona va tenir sempre per a Picasso, un lligam que va assolir el seu punt àlgid el 1963 amb la inauguració del museu al barri de la Ribera. Un èxit en el qual també va tenir a veure Gustau Gili Esteve, qui el 1961, essent un dels impulsors de la iniciativa, va enviar un telegrama a Picasso informant-lo, de part de l'alcalde Porcioles, del desenvolupament de les obres del nou centre.
«El teló de fons del relat és Barcelona», explica Rafart: «Ciutat de tradició editorial, centre neuràlgic de l'Editorial Gustavo Gili i ciutat de referència de Picasso, ja que hi va viure la seva joventut». El 14 de desembre del 1963, Gili va enviar a l'artista una fotografia de la sala del museu barceloní on es va exposar La Tauromaquia que havia il·lustrat.
L'exposició que comissaria Rafart té lloc a la primera planta del Palau Finestres físicament al costat d'una altra -Sabartés per Picasso per Sabartés, comissariada per Margarida Cortadella- amb la qual es retroalimenta perquè totes dues parlen d'aquest lligam entre Picasso, Barcelona i els seus amics catalans. Tal com indica Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso, «són dues mostres, però alhora una de sola». Un projecte de dues cares que posiciona la capital catalana com un punt de referència en l'estudi de la vida i l'obra de Picasso.
