27 de gener de 2019
27.01.2019
Regió7

La vida és bonica i a vegades meravellosa

Els Pets van entusiasmar un Kursaal ple amb un concert que va combinar el pop intimista i clàssics com «Jo vull ser rei»

27.01.2019 | 00:07
La vida és bonica i a vegades meravellosa
El teatre Kursaal de Manresa va penjar el cartell de localitats exhaurides i vuit-cents fans van exhibir un entusiasme a prova de bomba des del primer instant

En una de les cançons del disc L'àrea petita, Blue Tack, el protagonista rememora melangiós els dies en què «tot era senzill, o almenys m'ho semblava a mi». Un sentiment al qual podrien recór-rer molts dels seguidors de la primera fornada d'Els Pets, quan dels concerts se'n sortia havent saltat i ballat fins a l'extenuació sense problemes ni maldecaps. Però la banda de Constantí no ha estat mai un producte de l'enyor i aquells cadells pioners del rock català són avui pares i mares que porten els fills a les actuacions, més pausades, menys eixelebrades. Va quedar clar divendres a la nit en un teatre Kursaal ple a vessar: el pop intimista dels darrers discos es va desplegar durant gairebé dues hores; però nostàlgia, la justa. Tot el contrari. Entusiasme desbordat des del minut zero.

Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres –acompanyats de Joan Pau Chaves, Jordi Bastida i Marcel Caballé– van notar l'escalf d'un públic amb moltes ganes de cantar, cridar, aplaudir i deixar anar un «guapo!» de tant en tant des del mateix moment en què es van apagar els llums. El sextet va començar amb Agost i durant gairebé dues hores va demostrar que no hi ha cap moda que els aturi. Tenen 55 anys –els tres van són del 1963–, han vist passar uns quants canvis de gust i de tendència, però el seu carisme es manté intacte.

«Teníem ganes de ser a Manresa», va assegurar Gavaldà després d'interpretar Wittgenstein, del darrer disc, Som, i abans de cantar La vida és molt avorrida sense el teu cos. Els Pets són cançons d'amor i desamor, de les petites coses de la vida quotidiana, però també de compromís i reivindicació.

Abans de revelar el quart tema de la nit, el cantant de Constantí va explicar que «hi ha una cançó que fa uns quants anys que la vem fer, però té molta vigència perquè parla de la presó i de gent empresonada». El públic, conscient que estava a punt d'escoltar un dels himnes del trio – La vida és bonica però complicada–, va cridar «llibertat!, llibertat!» mentre Gavaldà dedicava el tema a presos i exiliats. «Aviat estarem junts», va proclamar.

Falin és feliç amb el baix, la figura menys mediàtica d'Els Pets. Joan Reig porta tres dècades a la bateria, ara amb un barret vermell i molt més prim. I Lluís Gavaldà segueix essent el noi més llest de la classe, d'aspecte desmenjat i amb el somriure burleta a punt. Se senten còmodes en temes com Laia, on parlen del dia a dia d'una malaltia greu, o L'àrea petita –«som el que estimem». Per això posen títols tant minimalistes als seus discos, com Fràgil.

Però Els Pets són Els Pets. Amb quines dues cançons van tancar el concert? Primer, Jo vull ser rei, amb avís previ –«ens diuen que sort que la vam fer fa temps, perquè avui en dia ens detindrien»–i sense demanar a les fèmines que es treguin la samarreta, com fa dues dècades. Tots dempeus i el passadís de les primeres files ple. Després, Una estona de cel, un altre clàssic. País i amor: dues constants d'un grup que ha sabut créixer de bracet dels seus seguidors. Una espectadora comentava a un amic: «Avui hi ha els de la nostra generació». I tenia raó: perquè Els Pets ja són un patrimoni intergeneracional.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.