Plovia al matí i feia calor al migdia. Del fred a la calor, de la riallada al somriure congelat. Contrastos meteorològics i accions oposades. En la línia surrealista de 7 raons per fugir. Màlaga prova i prova bé Gerard Quinto, David Torras i Esteve Soler, els tres directors manresans que ahir van protagonitzar una de les estrenes del dia del festival andalús, que va omplir el Teatro Cervantes. El seu debut en el llargmetratge va aportar al certamen malagueny una dosi extra d'humor negre amb l'objectiu de sacsejar l'espectador i animar-lo a reflexionar sobre la societat actual. Una bala directa que ja disparaven les obres de teatre de Soler, les internacionals Contres, que han inspirat una estrena atípica on, com explicava des de Màlaga Gerard Quinto, les reaccions provinents del boca-orella (un bon termòmetre) són «molt positives. Hi ha interès».

Vestits de negre, els tres manresans van presentar al matí la pel·lícula -projectada en versió original subtitulada en castellà- al costat d'una part de l'extens i sorprenent elenc aconseguit per a una opera prima: Sergi López, Nuria Gago, David Verdaguer i Aina Clotet, a més d'un dels productors de la cinta, Martín Samper. Va resultar una tasca fàcil obtenir el sí dels actors? Per a Quinto, la clau va ser «oferir-los uns papers diferents dels que estan acostumats i que ja venien avalats per les obres de teatre; a més, el guió de l'Esteve és molt potent, sense oblidar la gran feina dels productors». 7 raons per fugir arriba als cinemes el 5 d'abril i a Manresa, en una projecció prèvia, dimarts que ve, al Kursaal. Les expectives, reconeixia Quinto, «són altes». I amb un punt d'«entusiasme», reblava després de l'estrena Soler, malgrat ser conscients de «l'elevat nivell» de la resta de films a concurs.

El festival malagueny, explicava Quinto, presenta un bon grapat de comèdies, però 7 raons per fugir, que participa en la secció oficial, s'escapa de les etiquetes. Són set històries independents que persegueixen, com explicava Soler a la roda de premsa prèvia a l'estrena, «generar un debat a través de l'estratègia de trencar el gènere. Agafem la comèdia i la trenquem introduint-hi elements de ter-ror que creen una distància crítica que provoca una reflexió. Si al final de la pel·lícula la gent parla del que ha vist, hem guanyat». Hi ha, subratllava Soler, «una apel·lació a la contemporaneítat i una voluntat que la gent es pugui sentir interpel·lada pel que succeeix» i si, per exemple, apareix «un penjat perquè no ha pogut pagar el lloguer és perquè això està passant a Espanya, se n'ha de parlar», una idea que van refermar Quinto i Torras. Històries portades a l'extrem, com la d'un matrimoni que intenta avortar el seu fill adult; un agent immobiliari que vol vendre un pis amb el cadàver d'un antic inquilí (un dels relats rodat a Manresa) o un matrimoni que té 700 esclaus a casa.

«L'humor no pot evitar la realitat, ha d'apel·lar-la i fer-nos sentir emocions», remarcava Soler, que justificava l'elecció de set històries per ser la xifra «una metàfora del cercle tancat». Els diferents «episodis», de la mateixa durada, estan dirigits pels tres realitzadors. «Totes les decisions estan consensuadas. La sang la fem en privat -bromejava Quinto- abans de parlar amb els actors, tot i que és cert que l'Esteve s'encarrega més del guió i actors, per exemple».

Tots tres van admetre influències de Relatos salvajes de Damián Szifron, de Buñuel i de Berlanga; en aquest cas, a més, per la procedència manresana dels directors, que, van dir, se senten «fills» de Plácido, rodada a la capital del Bages, i d'on procedeix part de la «reivindicació social» del film . Els directors van assegurar que l'ordre en què es relaten les històries no es va tancar fins a l'últim moment: «Vam tenir molts dubtes sobre quina seqüència utilitzar per tancar el film», apuntava Samper.

Pel que fa als actors, Sergi López reconeixia que la pel·lícula és «particular, rareta», però per actuar «no hi ha res més dinàmic que la sinceritat; el més complicat és trobar el to, però un cop trobat, la resta és senzill». I dins d'aquest «caos» que definia López, els actors van coincidir que el rodatge va ser «un plaer». «Vam tenir l'oportunitat d'assajar les peces senceres, com en una obra de teatre», explicava Gago, que va titllar l'experiència d'«emocionant: t'havies de deixar portar per un text molt ben escrit i per uns personatges i unes situacions molt clares». A Aina Clotet li va atraure aquest «humor absurd i aquests personatges que freguen la psicopatia» i la possibilitat de «trobar llocs nous per explorar».

I David Verdaguer va qüestionar el moment actual del políticament correcte i va advertir que «no pot ser que la gent jutgi l'humor», ja que «una broma pot fer gràcia o no, però és una broma», i l'humor «és la millor manera per prendre's les coses seriosament». El colofó per a una pel·lícula de poca broma que ahir acabava el dia a la catifa vermella.