Santi Baró va néixer a Terrassa el 1965, tres anys després que una riuada salvatge desbordés diverses poblacions del Vallès Occidental i es cobrés una factura tràgica: el 25 de setembre del 1962, la pluja intensa i la trampa en què es converteixen els llits de les antigues rieres es van combinar per provocar al voltant d'un miler de morts i desapareguts. Veí d'Olesa de Montserrat des que era petit, l'escriptor ha ficcionat aquells fets a la novel·la La filla de la tempesta (Edicions 62).
Els seus pares van viure la riu-ada del 62?
I tant. Nosaltres vívíem a la plaça del Progrés, i la meva mare va veure baixar gent empesa per l'aigua que demanaven auxili. Des d'aquella nit, necessita pastilles per dormir.
Una vivència que deu ser, malauradament, inoblidable.
L'aiguat va causar a la vora d'un centenar de víctimes a les rambles, al centre de Terrassa, i entre 400 i 500 morts i desapareguts al barri suburbial.
A casa seva, ha estat un tema tabú o n'ha sentit a parlar?
Se n'ha parlat, i tant, en moltes sobretaules ha estat tema de conversa. Són fets que marquen. Recordo que, quan jo ja tenia edat de sortir, vam muntar un cap de setmana amb els amics en un càmping de l'Ametlla. Ens hi va dur el meu pare, però quan va veure que l'establiment s'assentava en una riera, no ens hi va deixar quedar.
Ell també ho va patir, és clar.
El pare es va ajuntar a les brigades d'ajuda i netejava de fang els cadàvers perquè la gent els pogués reconèixer.
Impactant.
Jo no ho vaig viure, però veure amb posterioritat fotos on es reflectien els estats en què quedaven els cossos... em va afectar. Hi havia, fins i tot, nens i nenes.
Les rieres sempre són un mal lloc per construir-hi cases.
Hi havia emigrants que tenien quatre duros i es compraven una parcel·la en terres de la riera de les Arenes, declarades com a sòl edificable, i s'hi feien una casa. Com que treballaven durant la setmana, les aixecaven els diumenges, però eren xaboles en llocs on no hi havia infraestructures. Edificar al voltant d'una zona inundable seria, avui en dia, impensable. En aquells anys, però, van venir moltes persones a treballar i es va crear un problema d'habitatge.
Els més vulnerables sempre són els més afectats.
Hi va haver dos factors catastròfics que van contribuir a la tragèdia. D'una banda, les pluges més fortes que han caigut mai a Terrassa. De l'altra, el fet que les arcades del pont del carrilet eren massa petites i insuficients per poder engolir l'aigua que baixava. Els forats es van tapar, es va inundar el marge esquerre del barri suburbial i tota l'aigua va acabar rebentant el pont i va crear un tsunami.
Un record ben viu que va decidir convertir en una novel·la.
Feia molts anys que ho tenia a dins, però sempre ho anava deixant arraconat perquè em sortien altres projectes. És curiós, però no hi ha cap novel·la sobre la riuada del 62 al Vallès, o no l'hem sabut trobar. Sembla estrany que uns fets en què moren 700 persones i 300 més es donen per desaparegudes fins ara no hagin estat novel·lats. Hi ha molts llibres històrics, però no n'hi ha de ficció.
Com s'ho explica?
Estem parlant de la catàstrofe natural més gran registrada en ter-ritori espanyol. Els autors sempre busquem temes amb acollida comercial. I era de preveure que aquest en tingués.
La protagonista de «La filla de la tempesta» és una noia d'origen cordovès que arriba a Catalunya amb la seva família. A més del record familiar, es va documentar d'alguna altra manera per recrear aquells temps?
Vaig parlar amb molta gent del barri suburbial. Recordo que la primera persona amb qui vaig estar conversant em va explicar les condicions en les quals vivien a Andalusia, als anys 50 i 60 del segle passat, i era com si parléssim del Kunta Kinte.
El protagonista esclau de la mítica sèrie «Raíces»?
No em podia creure el que em deia: quan anaven a treballar al camp d'un terratinent, els feien viure en un cortijo que era un estable on passaven gana i fred, cobraven quatre duros, feien les seves necessitats sota un arbre... Si un dia menjaven millor era perquè els homes sortien a caçar.
Aquest és l'ambient que retrata a l'inici de la novel·la, on narra la vida en un 'cortijo' cordovès.
Sí, però tant era si era de Còrdova, Màlaga, Granada, Sevilla... I no va ser només una persona qui m'ho va explicar. Com no n'havien de marxar d'allí! Vaig entrevistar força gent i creia que també trobaria persones que em parlarien malament de la rebuda que van trobar aquí... però no n'hi va haver cap que em malparlés de Catalunya. Volia reflectir aquest suposat rebuig en l'argument de La filla de la tempesta, però ho vaig haver de treure perquè no hauria reflectit la realitat.
Va haver-hi uns anys en què la paraula «xarnego» connotava despectivament els castellanoparlants de Catalunya.
Sí, però això va arrencar als anys 70, amb la primera gran crisi econòmica. Hi havia molta delinqüència, sobretot en guetos de l'àrea metropolitana de població immigrada. Però aquella gent que havia arribat deu, vint anys enrere, ja feia molt temps que vivia a Catalunya. I aquests només en deien meravelles. Tota la gent amb qui vaig parlar em va comentar que, després de rebre la primera paga, quan els en van donar una segona al cap d'una setmana, deien als seus caps que s'havien equivocat... Es pensaven que cobrarien cada mes! Recordo una senyora de Cadis que em va explicar que, després d'anar a passar uns dies al poble, quan va tornar cap aquí i va veure Montserrat va sentir que tornava a casa.
La riuada va matar molta gent emigrada. No perdura un sentiment de desencís?
Vaig parlar amb una quarantena de persones i recorden les coses bones, tot i el trasbals que significa canviar de lloc.
Fa mig segle, i aquesta memòria encara és viva.
La recepció de la novel·la ha estat brutal. I vaig viure la presentació més emotiva de la meva vida: van venir dues germanes de 60 anys que em van ensenyar una foto on es veia dues nenes plenes de fang al costat d'una casa ender-rocada. Eren elles... aquell dia van perdre els pares.
